Els barris de Sant Pere i Santa Caterina (primera part)

El barri de Barcelona on encara es conserva la fàbrica de cintes i passamaneria de la família Santonja, correspon al que actualment s'anomena com a barri de sant Pere. Aquest barri, conjuntament amb el que es coneix com de Santa Caterina, se situa a la part Oriental de la Ciutat Vella de Barcelona, entre els carrers Trafalgar, el passeig Lluís Companys i el carrer del Rec. Ambdós barris deuen el seu nom a dos de les més importants institucions religioses de la Barcelona medieval. Una - Sant Pere de les Puelles- era un monestir benedictí femení fundat el segle X i que originà a partir del segle XII una vilanova amb la urbanització de les seves terres (carrers de Sant Pere més Alt, Sant Pere mes baix i Sant Pere Mitjà). L’altra institució, el convent dominic de santa Caterina, fou un dels més importants conjunts religiosos gòtics de la ciutat .

Imatge del plànol extreta de la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona

Quan els membre de la família Santonja hi arribaren a les darreries del segle XVIII eren barris alhora nobiliaris i d’artesans. Sovintejaven els palaus gòtics i casals com els dels carrers Mercaders i riera de sant Joan -desapareguts arran de l’obertura de la via Laietana a inici del segle XX-, o els barrocs i neoclàssics de Sant Pere més Alt (palau dels marquesos d’Alòs) i Sant Pere més Baix ( palau dels Dou reconvertit avui en l’escola Cervantes).

Aquests barris en estar creuats per una de les vies de sortida de la ciutat romana cap el Nord- la via francisca, actuals carrers de la Bòria, Corders i Carders - desenvoluparen, també, activitats assistencials i d’acollida de viatgers amb hostals ( el de la bona Sort ) i capelles (Marcús, Verge de l’Ajuda) que encara hi resten.

La funció artesana –present avui en el nom de molts dels seus carrers- s’inicià a l’edat mitjana gràcies a l’aigua del Rec Comtal, i dels molins de les basses de sant Pere arran del qual s’agrupaven els que adobaven la pell (carrer Blanqueria, Assaonadors) o treballaven la llana (Carders), i la seda. Les cases artesanes que aplegaven alhora habitatge i producció omplien bona part dels seus carrers, al costat de les cases gremials com la dels Galoners (desapareguda), o la dels Blanquers i la dels Velers ( Col•legi de l’Art Major de la Seda), que s’han mantingut en peu.

Imatge procedent de l'Encyclopedie de Diderot i d'Alembert on es veu el procés d'ordir la seda.

A partir del segle XVIII, la fabricació d’indianes havia iniciat una important transformació del barri amb la construcció de grans edificis manufacturers capaços de poder aplegar un bon nombre de treballadors, de capgirar el sistema gremial amb la transformació de les cases artesanes en cases de veïns i d’introduir- al costat de la llana i la seda- .una nova matèria prima com era el cotó. L'edifici que posteriorment allotjà la fàbrica dels Santonja té aquest origina de fàbrica d'indianes i fou originàriament bastit per Pau Canals el 1776.

Els germans Santonja arribats a Barcelona des d’Oristà a finals de la dècada de 1760 i començament de la de 1770, serien protagonistes d’aquesta transformació; a finals del segle XVIII instal•laren obrador i botiga, primer al carrer Ripoll i després al de la Tapineria com a galoners i cintaires de seda i perxers, passant el 1847 al d’Argenteria 28-30.

Un dels germans, Francesc Santonja comprà l’any 1858 la fàbrica d’indianes que fou de la famíla Canals-Canet del carrer Cortinas,6 cantonada Volta de Jueus i Portal Nou, 29, amb l’objectiu de transformar els seus obradors en una fàbrica de cintes de cotó i seda. Es tractava d’una nau de planta baixa i pis que l’any 1875 fou ampliada aixecant-li més pisos i adquirint aleshores la fesomia externa que avui encara té.

Francesc Caballé. VECLUS
Mercè Tatjer Mir. Universitat de Barcelona