Els Origens dels Santonja III

És important constatar que en els documents trobats a Berga d’ aquesta primera època fins als voltants del 1560 , els Santonge utilitzaven aquest cognom de manera usual, tot aconseguint afirmar el seu orígen Santongès.

Castell de Berga

En Pere Sanctonge es casa amb Elisabet Rafart filla de Francesc, ferrer de Borredà, a l’antiga parroquia de Sta. Eulàlia de Berga l’any 1552 (10) amb qui va tenir dos fills, en Joan i en Pau; viu a Mas Noet (11), entre Berga i Avià, on porta les terres i s’ocupa del bestiar. No oblidem la seva especialització en aquests menesters , bàsicament per tradició familiar desenvolupada en terres franceses pels seus avantpassats. És significatiu que en algun document de l’època hi figura com a” pel.letier” ( 12 )que significa treballador de la pell, és a dir mà d’obra especialitzada en una Catalunya que en tenia manca pel despoblament i la greu crisi econòmica.

Mas Noet, Berga

Uns anys després es traslladà a Borredà, d’on era filla la seva dona l’Elisabet , i allà s’hi estableix amb els dos fills.

Era un moment de forta pressió sobre els foranis per prevenir l’entrada de hugonots( protestants) vinguts de França i la difusió de llurs idees( 13), en el qual als Santonja els va caldre identificar-se plenament. Aquesta raó, justificaria que la família utilitzés en aquells anys el cognom “ Marmés “, deixant “ Santonja” com a àlies. Enfortir la seva identitat catòlica seria necessari en un moment que la regió de la Saintonge havia esdevingut un fort nucli de fe reformada a partir de 1562 (14).

10. Arxiu parroquial de Berga, notari Bernat Llana caixa 13, manual 13/6 p. 51.
11. ACA, fogatge 1553( Avià)
12. ACA, diversos locals, Borredà, notarials, llibre 15 (1567 – 1572)
13. REGLÀ, J. Bandolers, pirates i hugonots a la Catalunya del segle XVI. Barcelona 1969 p. 78 i s.
14. DELORME, J. Guide recherche généalogique en POITOU- CHARENTES. París 2005, p. 26 i s.

Albert de Sucre
Miquel Playà

Els Origens dels Santonja II

El rebuig inicial degué reforçar entre ells el valor del seus orígens, no hem d'oblidar que havien arribat establerts pels senyors i ajudaven a repoblar i restaurar aquelles regions aleshores de cases derruïdes, parròquies desertes i matolls triomfants (5). Encara més en els Santongesos, que provenien d’una de les terres més fèrtils del regne, malgrat les seves reduïdes dimensions. Fins al punt que un antic proverbi diu que si França fos un ou, la Santonja en seria el rovell (6).

La vall del Dropt, anomenada "petita gavacherie" amb poblacions com Monsegur, Dieulivol, Castelmoron d'Albret i les terres de l'abadia benedictina de Saint-Ferme, van constituir enclaus on el Saintongeais (forma dialectal francesa) es podia sentir junt amb l'occità d'Aquitania. Poc a poc, membres d'aquestes famílies santongeses s'anirien escampant pel bisbat d'Agen, seguint els mercats de bestiar a la recerca de millors condicions de vida. Alguns topònims deixen veure aquest procés: "hameau de Gabachou", lloc dit "Gavache" prop de Monbuscq, prop de la vila episcopal d'Agen, llogarret dit Gabache à Léojac, a l'est de Montauban etc(7).

En aquest context hauria viscut la família del Pere Santonge, el primer avantpassat que tenim documentat, concretament en els capítols matrimonials de l’any 1552 a la vila de Berga localitzats per Josep Busquets, historiador de Gironella, en els quals es pot llegir: “Pere Santonge, pagès de la vila de Beauvile, terra de França, del bisbat de Agen, ara habitant de la vila de Berga”.

Fotografia de Beauville

Bouvila (Beauville), que volia dir vila dels bous, pertanyia al bisbat d’Agen. En aquella època hi faltava mà d’obra per cuidar els ramats i menar les terres. L’església s’havia encarregat de portar-hi famílies de terres veïnes per tal de recuperar-la econòmicament i repoblar-la. Però Beauville que vivia fonamentalment de la ramaderia, patí al segle XVI importants epidèmies que afectaren el bestiar i la feren entrar en una gran crisi. Als arxius de “Lot -et- Garonne” un document de l’any 1552 diu que a l’Agenais: “el bestiar es escàs, hauran de procurar-ne d’altre a fires de Auvergne....” (8).

No és d’estranyar doncs, que la família Santonge, junt amb d’altres procedents de la repoblació de l’Agenais, hagués hagut de marxar a altres zones, recomanats pels monestirs abans esmentats, del mateix ordre benedictí (en el nostre cas, Ripoll). El primer membre de la família conegut a Catalunya, en Pere Sanctonge, el trobem treballant a mas Noet (Berga) l’any 1548 (9).

5. ROUDIÉ, Ph. Vignobles et Vignerons du Bordelais. Bordeaux, p. 16
6. BONECASE, Alcide de. Tableau des provinces de France. Paris ,1664
7. DEFFONTAINES. Les hommes et......... p.142
8. DEFFONTAINES. Ibídem, p. 242
9. Arxiu parroquial de Berga, notari Bernat Llana, caixa 12 manual 4.

Albert de Sucre
Miquel Playà

Els Origens dels Santonja I

Després d'un intens treball de recercà de l'Albert de Sucre Carulla i en Miquel Playà, han trobat noves informacions sobre l'origen de la família Santonja.

El període conegut com " Guerra dels Cent Anys" , un seguit de conflictes intermitents, enfrontà els reis de França i Anglaterra, tot trasbalsant Occitània i altres contrades a partir de 1337.
L'any 1450, decidits a conquerir d'una vegada les terres gascones sota domini anglès, els francesos van envair de nou l' Agenès amb l’objectiu de prendre Bordeus. Moltes ciutats van haver de capitular, malgrat l'aferrissada defensa dels seus habitants gascons que veien l'unió a la corona d'Anglaterra més favorable a llur desig d’independència i als seus interessos comercials. És per això que Bordeus demanà ajuda als anglesos que tot seguit enviaren reforços militars. Malgrat els esforços anglo-gascons la desfeta de "Castillon", l'any 1453, va precipitar la caiguda de Bordeus el 9 de setembre del mateix any.

Tants anys de guerres deixaren el país dessagnat. Els cronistes de Bordeus diuen: " a la Guiena (Guyenne), pobles sencers han desaparegut. La terra resta arruïnada i entre 1325 i 1450 ha perdut 15 cops el seu valor. Àguiles, llops i guineus roden al voltant dels escassos poblets." (1).


Com ens expliquen Jordi Nadal i Emili Giralt (2), el bisbat d’Agen és un territori ben estudiat per Pierre Deffontaines en la seva obra: “ Les hommes et leurs travaux dans le pays de la Moyenne Garonne”. Segons l’autor, la conca de la Garona mitjana rebé directament les conseqüències dels anys de conflictes armats, acompanyats d'epidèmies intermitents de pesta i de grans inundacions que provocaren fam i despoblament. Aquelles terres esdevingudes ermes i gairebé abandonades van haver de ser redistribuïdes a partir de 1474 pels senyors del país, tant laics com eclesiàstics. Les grans abadies de Saint-Ferme i Blazimont activaren un poblament que esdevingué una colonització gairebé oficial. Entre 1475 i 1490, els abats van difondre repetidament ofertes de terres als habitants de les regions dels voltants: la "Saintonge", l´"Angoumois" i el "Perigord". En arribades successives, nombrosos colons procedents d'aquelles contrades baixaren cap a la Mitja- Garona i foren establerts en granges. Al segle XV , la ramaderia s'adaptava millor a les colonitzacions inestables i canviants, per aquesta raó els senyors cedien un cert nombre de caps de bestiar (bous, ovelles i porcs) dels quals s’ocupaven els grangers nouvinguts així com de les activitats que se'n deriven i n'obtenien una part dels beneficis (3).

Colons procedents de diverses localitats de la Santonge i del Poitou foren establerts especialment al Nord-oest de la Garona Mitja, a les ribes del Dropt, un dels seus afluents, una zona boscosa i poc habitada entre els bisbats de Bordeus i d' Agen, eren gent de llengua d’oïl, parlaven formes dialectals del francès, gent de costums i aspecte força diferent dels gascons. Les seves característiques provocaren que fossin designats pels locals amb el mot : “gavais “o “gavatx”, terme que evidenciava amb menyspreu llur condició d'estrangers, no pertanyents a la llengua d' oc, gent del nord, anomenats també " franchimons o marots"(4).

1. PENICAUD, B. Dieulivol: l'histoire oubliée d'un bourg du Haut-Entre-Deux-Mers, 2005.
2. NADAL,J. GIRALT, E. La population catalane de 1553 a 1717.L'emmigration française et les autres facteurs de son développement. Paris ,1960.
3. DEFFONTAINES, P. Les hommes et leurs travaux dans les pays de la Moyenne Garonne. Lille, 1932, p. 140 i 247
4. DEFFONTAINES, P. Les hommes et ...... p. 140

Albert de Sucre
Miquel Playà

Els barris de Sant Pere i Santa Caterina (tercera part)

Paral•lelament, a finals segle XIX molts dels grans edificis industrials es convertiren en indústria compartida ( Sert, Vilumara, Malvehy-Samarach); aquest fou, també, el cas de la fabrica dels Santonja que en mans de la mateixa família (resident a sant Gervasi a finals de del segle XIX) varen llogar parts de la fàbrica a diferents empreses (naips Comas, Ganiveteria de Josep Massons...) mantenint la part alta de l’edifici del carrer Cortines i de la casa del Carrer del Portal Nou, 29 amb els seus telers de cinteria amb producció fins a la dècada del 1950; mostra del manteniment d’aquesta activitat és que l’any 1932 sol•licitaren, a les pàgines de La Vanguardia teixidores de cintes donant com adreça l’estatge del Portal Nou.

Fins al darrer terç del segle XX, les indústries bona part de les quals s’havien desplaçat a fora del barri, tot i que hi mantenien seus socials, magatzems i algun obrador (fabrica Sert, La Lanera), donaren pas a un comerç tèxtil a l’engròs; aquesta activitat comercial augmentaria arran de l’establiment de seus, despatxos i magatzems d’indústries de teixits d’arreu de la ciutat i de Catalunya als principals carrers del barri de Sant Pere, gràcies a la tradició tèxtil i a la proximitat del port i de les línies de ferrocarril i dels accessos principals . Aquesta funció encara perdura, avui en forma de magatzems de pret a porter, confecció i fornitures, que poc a poc han començant a passar a mans de comerciants xinesos.


Al llarg del segle XX aquests barris han conegut importants canvis demogràfics i econòmics. Una forta immigració (a la dècada del 1920-1930 i del 1950-1970) i a partir de la dècada del 1970, una forta davallada poblacional amb l’envelliment del veïnat, íntimament relacionat amb la crisi econòmica, la desaparició d’infrastructures i serveis (estació de França, mercat del Born) així com a les intervencions urbanístiques que n’han destruït una part del patrimoni històric-artístic. Recentment, ha rebut una forta immigració extracomunitària, alhora que nous equipaments i intervencions agosarades com la del mercat de Santa Caterina obra de l’arquitecte Enric Miralles intenten donar un nou caràcter a aquests dos barris molt afectats per intervencions urbanístiques i noves construccions. Les transformacions del sector proper al mercat del Born en una àrea turística i d’oci està produint, també, un important canvi social.


En aquest context alguns nous col•lectius més benestants han apostat per tornar a viure-hi cercant espais i formes imaginatives respectuoses amb el patrimoni industrial. En aquesta línia es situa la rehabilitació i transformació de la fàbrica dels Santonja en lofts realitzada a la dècada del 1990 per l’equip d’arquitectes Cortacants.

Francesc Caballé. VECLUS
Mercè Tatjer Mir. Universitat de Barcelona

Els barris de Sant Pere i Santa Caterina (segona part)

Al llarg del segle XIX, amb la desamortització eclesiàstica (1835) aquests barris experimentaren importants transformacions; l’enderroc d’alguns convents donaren pas a nous equipaments (sobre el solar del de santa Caterina es bastí l’actual mercat del mateix nom), nous conjunts d’habitatges i fins i tot a noves fàbriques -com la dels Achon sobre el convent de Sant Francesc de Paula. Afortunadament, Sant Pere de les Puelles, primer convertit en caserna va esdevenir, i segueix fins avui, com a parròquia.

La introducció de les màquines de vapor els convertiren a mitjans segle XIX en uns dels principals barris fabrils i obrers de la ciutat emmuralla, amb grans edificis industrials com el de l’empresa de cortinatges i catifes de fibres de mescla de Solà, Sert i germans, les de teixits de seda dels Vilumara, dels Escuder o la dels Malvehy; apareixerien aleshores les cases de veïns resultat tant de la transformació i densificació de la casa artesana com de noves construccions en alçada.

Plànol de Barcelona del 1846

Aquest canvi energètic afectà també a la fàbrica dels Santonja que sent ja un dels principals fabricants barcelonins de cintes, mecanitzaran i dotaran de nous elements energètics la seva fàbrica.

L’obertura del carrer Princesa (1853) suposà el primer esventrament de la trama medieval que fou substituïda per un seguit d’edificis residencials neoclàssics. A principis del segle XX l’obertura de la via Laietana com una via ràpida entre l’Eixample i el port separà els barris de sant Pere i santa Caterina de la resta de la ciutat gòtica.

Precisament la família Santonja amb botiga d’antic al carrer de la Bòria,5 (segons la Guia de Barcelona de Sauri i Matas del 1849) i al d’Argenteria,28-30 (segons El Consultor de 1863, i La Barcelona Selecta del 1908) , acabaria obrint al número 45 d’ aquesta nova via un establiment comercial dedicat a la venda a l’engròs i al detall dels seus productes de cinteria (etiquetes cosides per a sastreria y camiseria).

Francesc Caballé. VECLUS
Mercè Tatjer Mir. Universitat de Barcelona

Els barris de Sant Pere i Santa Caterina (primera part)

El barri de Barcelona on encara es conserva la fàbrica de cintes i passamaneria de la família Santonja, correspon al que actualment s'anomena com a barri de sant Pere. Aquest barri, conjuntament amb el que es coneix com de Santa Caterina, se situa a la part Oriental de la Ciutat Vella de Barcelona, entre els carrers Trafalgar, el passeig Lluís Companys i el carrer del Rec. Ambdós barris deuen el seu nom a dos de les més importants institucions religioses de la Barcelona medieval. Una - Sant Pere de les Puelles- era un monestir benedictí femení fundat el segle X i que originà a partir del segle XII una vilanova amb la urbanització de les seves terres (carrers de Sant Pere més Alt, Sant Pere mes baix i Sant Pere Mitjà). L’altra institució, el convent dominic de santa Caterina, fou un dels més importants conjunts religiosos gòtics de la ciutat .

Imatge del plànol extreta de la pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona

Quan els membre de la família Santonja hi arribaren a les darreries del segle XVIII eren barris alhora nobiliaris i d’artesans. Sovintejaven els palaus gòtics i casals com els dels carrers Mercaders i riera de sant Joan -desapareguts arran de l’obertura de la via Laietana a inici del segle XX-, o els barrocs i neoclàssics de Sant Pere més Alt (palau dels marquesos d’Alòs) i Sant Pere més Baix ( palau dels Dou reconvertit avui en l’escola Cervantes).

Aquests barris en estar creuats per una de les vies de sortida de la ciutat romana cap el Nord- la via francisca, actuals carrers de la Bòria, Corders i Carders - desenvoluparen, també, activitats assistencials i d’acollida de viatgers amb hostals ( el de la bona Sort ) i capelles (Marcús, Verge de l’Ajuda) que encara hi resten.

La funció artesana –present avui en el nom de molts dels seus carrers- s’inicià a l’edat mitjana gràcies a l’aigua del Rec Comtal, i dels molins de les basses de sant Pere arran del qual s’agrupaven els que adobaven la pell (carrer Blanqueria, Assaonadors) o treballaven la llana (Carders), i la seda. Les cases artesanes que aplegaven alhora habitatge i producció omplien bona part dels seus carrers, al costat de les cases gremials com la dels Galoners (desapareguda), o la dels Blanquers i la dels Velers ( Col•legi de l’Art Major de la Seda), que s’han mantingut en peu.

Imatge procedent de l'Encyclopedie de Diderot i d'Alembert on es veu el procés d'ordir la seda.

A partir del segle XVIII, la fabricació d’indianes havia iniciat una important transformació del barri amb la construcció de grans edificis manufacturers capaços de poder aplegar un bon nombre de treballadors, de capgirar el sistema gremial amb la transformació de les cases artesanes en cases de veïns i d’introduir- al costat de la llana i la seda- .una nova matèria prima com era el cotó. L'edifici que posteriorment allotjà la fàbrica dels Santonja té aquest origina de fàbrica d'indianes i fou originàriament bastit per Pau Canals el 1776.

Els germans Santonja arribats a Barcelona des d’Oristà a finals de la dècada de 1760 i començament de la de 1770, serien protagonistes d’aquesta transformació; a finals del segle XVIII instal•laren obrador i botiga, primer al carrer Ripoll i després al de la Tapineria com a galoners i cintaires de seda i perxers, passant el 1847 al d’Argenteria 28-30.

Un dels germans, Francesc Santonja comprà l’any 1858 la fàbrica d’indianes que fou de la famíla Canals-Canet del carrer Cortinas,6 cantonada Volta de Jueus i Portal Nou, 29, amb l’objectiu de transformar els seus obradors en una fàbrica de cintes de cotó i seda. Es tractava d’una nau de planta baixa i pis que l’any 1875 fou ampliada aixecant-li més pisos i adquirint aleshores la fesomia externa que avui encara té.

Francesc Caballé. VECLUS
Mercè Tatjer Mir. Universitat de Barcelona

La Barcelona de finals del segle XVIII

En un sector que estava encara dominat per la transformació de la llana, a finals del segle XVIII es va anar imposant com a primera matèria, el cotó i la seda. A conseqüència de la Guerra Gran contra la França revolucionaria, es produeix una crisi econòmica general, però al mateix temps representa una oportunitat pels galoners i sastres que han de confeccionar les indumentàries de l'exèrcit espanyol. Els dos germans, Bonaventura i Francesc, perfectament adaptats a Barcelona, s'hi arrelen i poc a poc van progressant. Totes les decisions que prenen sempre estan pensades en funció del negoci. Així que la tria de parella, l'educació dels fills, les amistats i fins i tot el gaudiment del temps lliure estarà calculat. Aquest serà l'origen d'un negoci tèxtil que tenia com a finalitat proveir la vestimenta de l'exèrcit i de l'església treballant amb materials nobles com la seda, la llana i el lli. Confeccionaven en els seus telers: galons, cintes i d'altres detalls petits.

L'obrador del carrer d'en Ripoll i del carrer Tapineria va donar com a resultat anys més tard, i després de passar pel carrer Argenteria, una petita colònia tèxtil amb les seves quadres i habitatges situada al bell mig del barri de Sant Pere on els Santonge havien comprat una vella fàbrica d'indianes a la família Canet l'any 1858.

Actualment la fabrica està rehabilitada com a habitatges i les antigues vivendes estan en procés de reforma.
La família Santonja a la torre del carrer Balmes de Barcelona, s. XX

Els Santonge va fer un llarg viatge: de Saintes, a França, a Borredà, del treball de paraires, tranformant la llana en teles, fins a la feina minusciosa i detallista dels teixits i productes de seda, del Borredà del segle XVI a la Barcelona fabril del segle XIX. La seva història es també la història de l'evolució del tèxtil del nostre país.

Miquel Playà