diumenge, 4 de novembre de 2012

Els Origens dels Santonja I

Després d'un intens treball de recercà de l'Albert de Sucre Carulla i en Miquel Playà, han trobat noves informacions sobre l'origen de la família Santonja.

El període conegut com " Guerra dels Cent Anys" , un seguit de conflictes intermitents, enfrontà els reis de França i Anglaterra, tot trasbalsant Occitània i altres contrades a partir de 1337.
L'any 1450, decidits a conquerir d'una vegada les terres gascones sota domini anglès, els francesos van envair de nou l' Agenès amb l’objectiu de prendre Bordeus. Moltes ciutats van haver de capitular, malgrat l'aferrissada defensa dels seus habitants gascons que veien l'unió a la corona d'Anglaterra més favorable a llur desig d’independència i als seus interessos comercials. És per això que Bordeus demanà ajuda als anglesos que tot seguit enviaren reforços militars. Malgrat els esforços anglo-gascons la desfeta de "Castillon", l'any 1453, va precipitar la caiguda de Bordeus el 9 de setembre del mateix any.

Tants anys de guerres deixaren el país dessagnat. Els cronistes de Bordeus diuen: " a la Guiena (Guyenne), pobles sencers han desaparegut. La terra resta arruïnada i entre 1325 i 1450 ha perdut 15 cops el seu valor. Àguiles, llops i guineus roden al voltant dels escassos poblets." (1).


Com ens expliquen Jordi Nadal i Emili Giralt (2), el bisbat d’Agen és un territori ben estudiat per Pierre Deffontaines en la seva obra: “ Les hommes et leurs travaux dans le pays de la Moyenne Garonne”. Segons l’autor, la conca de la Garona mitjana rebé directament les conseqüències dels anys de conflictes armats, acompanyats d'epidèmies intermitents de pesta i de grans inundacions que provocaren fam i despoblament. Aquelles terres esdevingudes ermes i gairebé abandonades van haver de ser redistribuïdes a partir de 1474 pels senyors del país, tant laics com eclesiàstics. Les grans abadies de Saint-Ferme i Blazimont activaren un poblament que esdevingué una colonització gairebé oficial. Entre 1475 i 1490, els abats van difondre repetidament ofertes de terres als habitants de les regions dels voltants: la "Saintonge", l´"Angoumois" i el "Perigord". En arribades successives, nombrosos colons procedents d'aquelles contrades baixaren cap a la Mitja- Garona i foren establerts en granges. Al segle XV , la ramaderia s'adaptava millor a les colonitzacions inestables i canviants, per aquesta raó els senyors cedien un cert nombre de caps de bestiar (bous, ovelles i porcs) dels quals s’ocupaven els grangers nouvinguts així com de les activitats que se'n deriven i n'obtenien una part dels beneficis (3).

Colons procedents de diverses localitats de la Santonge i del Poitou foren establerts especialment al Nord-oest de la Garona Mitja, a les ribes del Dropt, un dels seus afluents, una zona boscosa i poc habitada entre els bisbats de Bordeus i d' Agen, eren gent de llengua d’oïl, parlaven formes dialectals del francès, gent de costums i aspecte força diferent dels gascons. Les seves característiques provocaren que fossin designats pels locals amb el mot : “gavais “o “gavatx”, terme que evidenciava amb menyspreu llur condició d'estrangers, no pertanyents a la llengua d' oc, gent del nord, anomenats també " franchimons o marots"(4).

1. PENICAUD, B. Dieulivol: l'histoire oubliée d'un bourg du Haut-Entre-Deux-Mers, 2005.
2. NADAL,J. GIRALT, E. La population catalane de 1553 a 1717.L'emmigration française et les autres facteurs de son développement. Paris ,1960.
3. DEFFONTAINES, P. Les hommes et leurs travaux dans les pays de la Moyenne Garonne. Lille, 1932, p. 140 i 247
4. DEFFONTAINES, P. Les hommes et ...... p. 140


Albert de Sucre
Miquel Playà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada