Els Santonja, jueus conversos?

 Un passat desconegut, perdut enllà dels segles, massa lluny perquè la memòria oral hi arribi, els documents són escassos i els rastres molt difícils de trobar, malgrat tot, teníem una informació que ens va donar l’àvia “ els Santonja venim del comtat de la Santonja” i res més, del tot insuficient per poder conèixer els nostres orígens. És molt poc freqüent que una família després de 500 anys de la seva arribada a Catalunya conegui la seva procedència. 

L’àvia explicava al seu nét en ple segle XX els orígens familiars, quan la gent amb prou feines sap on van néixer els seus avis i els costa recordar quatre anècdotes dels besavis. En canvi la família Santonja havia transmès de pares a fills, sense oblidar-lo, aquell missatge : “els nostres avantpassats eren de la Santonja".

Ciutat de Saintes

Per entendre tot plegat, ens hem de situar a l’any 1547 quan en Pere Santonge, natural de la vila de Beauville, del bisbat d’Agen, viu i treballa a la Casa Nohet, als afores de la vila d’Avià. De la mateixa època trobem referència de dos Santonges més, en Ramon i en Joan, ambdós de la vila de Ripoll, probablement germans o cosins del Pere. En els tres casos es feien dir «Santonge», aquell suposat lloc d’ origen: antic comtat de l’edat mitjana, situat nord-oest de França.

Mapa de la Saintonge

En Pere Santonge era l’home de confiança de casa Noet, propietat d’una família de la petita noblesa berguedana amb la qual establiria uns vincles que junt amb la protecció de l'Església, sobretot del monestir de Ripoll, serien claus en el progrés d’ell mateix i dels seus descendents. Es va casar l’any 1552 amb l’Elisabet Rafart de la vila de Borredà i la parella se’n hi va anar a viure. En un document del 1567 referit al mateix Pere ens trobem una sorpresa: Pere Marmés, àlies Santonge, pelleter, viu a Cal Ferrer de la vila de Borredà. Sens dubte es tracta de la mateixa persona però ara amb el cognom “Marmés” i “Santonge” com a àlies. La manera d’anomenar-se havia canviat i aquest fet ens conduiria a una descoberta sorprenent.

Document del 1602

Els Santonja, des que van arribar a Catalunya, sempre havien emprat el cognom que corresponia al seu lloc de procedència, així l’hem trobat en el fogatge de 1553, i fins i tot en diversos documents notarials. A partir del document del 1567, «Santonge» esdevé un àlies i «Marmés», es consolida com a cognom principal. Com podríem explicar el canvi?? De cop i volta es recorden del seu veritable cognom i decideixen utilitzar-lo?? No sembla versemblant, nosaltres pensem que són obligats a recuperar-lo, relegant a un segon pla el seu lloc d’origen. Però per quina raó???

A mitjans del segle XVI, quan trobem les primeres noticies dels Santonja a Catalunya, les disputes religioses entre catòlics i hugonots (protestants) a França són a punt d’esclatar. La monarquia espanyola, profundament catòlica, perseguiria per tots els seus dominis, les idees protestants o luteranes dels anomenats hugonots.

Guerres de Religió a França

Just quan en Pere Santonja vivia a casa Noet encara no hi havia una persecució sistemàtica, però aquesta no trigaria a imposar-se, aleshores els immigrants provinents de França van haver de ser identificats i observats de manera molt acurada en la seva identitat, costums i pràctiques religioses. La família Marmés no en devia ser una excepció. Així doncs, els documents posteriors al 1567, confirmen el cognom «Marmés», però sense abandonar mai l’àlies "Santonge", fins i tot en algunes ocasions aconseguint tornar-lo a col·locar com a cognom principal.

Malgrat tot, algunes preguntes continuaven sense resposta. Per què el Pere va ocultar el seu veritable cognom «Marmés» en els primers anys a casa nostra? Per què un cop recuperat, aquell àlies «Santonja»s va acabar imposant-se  definitivament com a cognom, fins i tot quan no hi havia hagut descendència masculina?

 Els interrogants a vegades es resolen de manera casual i en el moment més inesperat. Després de molt de temps de donar li voltes, vam consultar una web de cognoms d’ origen jueu, on hi constava el cognom «Marmés». La troballa donava resposta a moltes de les preguntes que ens havíem plantejat des de l’inici de la recerca. 

Nosaltres pensem que en Pere i la seva família eren jueus conversos quan van arribar casa Noet, en un moment en que els jueus no tenien cabuda a la monarquia hispànica, després de la seva expulsió definitiva durant el regnat dels Reis Catòlics. En tot cas al Principat només quedaven famílies de jueus ja conversos que sovint eren utilitzades per les diferents autoritats pels seus coneixements i el seu esperit emprenedor. Creiem que els «Marmés» en aquella època havien volgut amagar la religió dels seus avantpassats i el cognom que els delatava.

Jueus conversos a l'edat mitjana

Els forts compromisos de la família, com hem dit abans, amb la petita noblesa i l’estament eclesiàstic, i sobretot l’obsessió per part de la monarquia hispànica en impedir l'entrada de l'Església Reformada, va provocar que els reclamessin la veritable filiació i que no poguessin amagar-la per més temps. Els van obligar a retornar al cognom «Marmés» i al mateix temps a demostrar la seva profunda fe catòlica.

Autoritats eclesiàstiques
 

El període de control religiós i identitari es devia allargar una bona colla d’anys, en el qual el cognom “Santonge” va estar en perill de desaparèixer, de fet gairebé va succeir  l’any 1630, quan la Margarida, pubilla de la casa Santonja, casada amb en Jacint Soldevila van tenir el seu primer fill, el qual per voluntat familiar, van inscriure contra tota lògica i costum, com a Jaume Santonge. A partir d’aleshores els descendents ja es dirien Santonge, esdevenint un cognom mític que es va imposar a tota la descendència. 

Creiem que el cognom «Santonge», en primera instància, es va convertir en la seva taula de salvació, la manera de ser acceptats en el país d’acollida, segurament la seva història familiar havia estat marcada per continues fugides degut a persecucions que devien patir al llarg dels anys. Al mateix temps pensem que la voluntat demostrada en mantenir el cognom es pot explicar per la mitificació que la família va fer del seu lloc d’origen, un indret per ells inoblidable. 

No sabem i segurament mai podrem afirmar amb total seguretat, les arrels jueves de la família, però si que aquestes poden explicar el tarannà dels primers arribats i el seu ràpid progres econòmic i ascens social aconseguits en poc temps. 

 Miquel Playà i Albert de Sucre