El Sant Magí de Sant Pere de les Puelles

El 26 d’agost del 1793, el barri de Sant Pere bullia d’activitat, era l’últim dia de les festes de Sant Magí. La processó era a punt de sortir del monestir de la Plaça de Sant Pere, on el sant hi tenia la seva capella. Al capdavant hi havia dos portadors de banderes, un grup musical format per soldats d’artilleria, dos timbalers a cavall, i més de vint nois vestits d’ermitans. La novetat era l’estrena d’una peanya de fusta, regalada a la confraria per en Jaume Canet Ferrusola, portada a les espatlles pels voluntaris, sobre la qual hi havia la imatge del sant vestit d’ermità.

Processó de Sant Magí, any 1792 (Imatge cedida per la Confraria de Sant Magí de Barcelona)
 

El recorregut transcorria pels carrers del barri: Sant Pere més alt, part de la riera de Sant Joan, Sant Pere més baix, fins arribar al carrer Portal nou, on els pelegrins eren convidats, pels propietaris de la fàbrica d’indianes Canals Canet, a un plat calent per tal de recuperar les forces. La processó tenia el seu final al monestir de Sant Pere de les Puelles, on el sant tornava a ser guardat a la capella.

Església de Sant Pere de les Puelles. Any 1909.

En Joan Pau Canals, en Bonaventura Canet i l’Antoni Serra compraren l’any 1738 unes cases al carrer Portal Nou, amb el seu jardí o pati al darrera, amb l’objectiu de construir la primera gran fàbrica d’indianes de Barcelona. El bons resultats inicials del negoci va possibilitar als tres socis l'adquisició de diversos habitatges adjacents, al carrer Cortines i Volta dels Jueus, augmentant així la superfície de producció. Més endavant, en pujar els preus dels habitatges a Barcelona, van aixecar l’edificació fins a dues plantes més, dotant-la d’uns finestrals molt grans per aconseguir una bona il·luminació, necessària per distingir els colors de les teles. L’últim detall va ser la instal·lació d’una fornícula a la façana de Portal Nou, dedicada a Sant Magí, patró dels fabricants d’indianes.

Casa Joan Pau Canals (Col·lecció Ramon Manent)

A finals del segle XVIII la fabrica d’indianes va deixar de funcionar i l’edifici va romandre inactiu durant una bona colla d’anys. L’entrada dels francesos a la ciutat l’any 1808 va suposar una aturada del creixement econòmic del país. El pati i les naus de la fàbrica es devien fer servir com a magatzem militar de l’exercit francès i segurament la fornícula va ser tapiada amb morter de calç. La façana de Portal Nou que havia vist passar la processó del Sant ara s’ havia convertit en una paret lletja i vulgar.

Invasió Napoleònica ( Col·lecció Mascort )

El 23 d’abril de 1858 la família Santonja, galoners de Barcelona, establerts al carrer Plateria, compraven una petita part del que havia estat la fàbrica dels Canals Canet. Aquesta família dedicada a la producció de cintes de seda va mantenir l’activitat fabril fins passada la guerra civil Espanyola. En aquell moment els hereus dels Santonja es van vendre les naus del carrer Cortines i van mantenir la propietat dels pisos de Portal Nou i Volta dels Jueus on havien viscut els treballadors i els amos de la societat Francisco Santonja i fills.

Anunci fàbrica Santonja. Any 1937 (Arxiu Santonja)

L’1 de març de 2025, el pati i les naus de la fàbrica del carrer Cortines són uns habitatges moderns i funcionals, després d’una reforma modèlica feta per l’arquitecte Cortacans. Els dos blocs de pisos de Portal Nou i Volta dels Jueus, encara en mans de la família, necessiten una reparació urgent.

  

 

Pati fàbrica abans de la reforma. Anys 90 ( Arxiu Santonja )

Al pocs dies de començar les obres a la façana de Portal Nou, sota la capa de morter, per sorpresa de tothom, i entre els dos balcons del pis principal, apareix una capelleta de base semicircular des de la qual s’alcen pintades dues columnes dòriques. A la part superior s’obre un mig casquet esfèric en forma de petxina. Que hi feia allà una fornícula ??? Ningú de la família en tenia coneixement. Sabíem que la finca havia estat al segle XVIII una important fàbrica d'indianes i poca cosa més.

 

Fornícula abans restauració

Fornícula restaurada 

La notícia de la descoberta va arribar a oïdes d’una persona coneixedora de la història del barri, que ens va dir ràpidament que la capelleta havia estat dedicada a Sant Magí, i que el sant antigament era venerat a Barcelona, on s’hi feia una processó en el seu honor. Amb els anys es va deixar de fer i la festa es va anar oblidant d’una manera progressiva.

Sant Magí ( Imatge cedida Confraria de Sant Magí de Barcelona )

Sant Magí de Sant Pere de les Puelles (Imatge cedida per la confraria de Sant Magí de Barcelona) Un cop apareguda la fornícula, els treballs continuen sota la inspecció i tutela de l’Ajuntament. A partir d’aleshores es procedeix amb molta cura, tenint en compte la possibilitat de trobar més restes. Efectivament apareixen unes formes pintades que es repeteixen al llarg de tota la paret. L’estil, ens diuen els tècnics, es una barreja d’influència barroca i neoclàssica. Entre els pisos, hi ha pintades unes falses cornises, i les finestres estan emmarcades i rematades per garlandes que li donen a tot plegat un aire d’antiguitat clàssica.

Detalls finestra 

Detalls de finestra amb garlandes

Les obres ja acabades ens han permès recuperar part de la historia del barri de Sant Pere. La fabrica Canals Canet, després del trauma de la guerra de successió, va ajudar a revifar l’economia catalana i va representar pel barri un focus d’activitat important. Finalment la recuperació de la capelleta ha fet possible recordar la devoció i l'alegria que es van viure als carrers per les festes de Sant Magí.

 

Façana del carrer Portal Nou

Aquest article ha estat possible gràcies a la col·laboració d’en Joan Rossell, del Julio- Carlos Garcia i del Cristian Castro. 

Miquel Playà Ventura

Els Santonja, jueus conversos?

 Un passat desconegut, perdut enllà dels segles, massa lluny perquè la memòria oral hi arribi, els documents són escassos i els rastres molt difícils de trobar, malgrat tot, teníem una informació que ens va donar l’àvia “ els Santonja venim del comtat de la Santonja” i res més, del tot insuficient per poder conèixer els nostres orígens. És molt poc freqüent que una família després de 500 anys de la seva arribada a Catalunya conegui la seva procedència. 

L’àvia explicava al seu nét en ple segle XX els orígens familiars, quan la gent amb prou feines sap on van néixer els seus avis i els costa recordar quatre anècdotes dels besavis. En canvi la família Santonja havia transmès de pares a fills, sense oblidar-lo, aquell missatge : “els nostres avantpassats eren de la Santonja".

Ciutat de Saintes

Per entendre tot plegat, ens hem de situar a l’any 1547 quan en Pere Santonge, natural de la vila de Beauville, del bisbat d’Agen, viu i treballa a la Casa Nohet, als afores de la vila d’Avià. De la mateixa època trobem referència de dos Santonges més, en Ramon i en Joan, ambdós de la vila de Ripoll, probablement germans o cosins del Pere. En els tres casos es feien dir «Santonge», aquell suposat lloc d’ origen: antic comtat de l’edat mitjana, situat nord-oest de França.

Mapa de la Saintonge

En Pere Santonge era l’home de confiança de casa Noet, propietat d’una família de la petita noblesa berguedana amb la qual establiria uns vincles que junt amb la protecció de l'Església, sobretot del monestir de Ripoll, serien claus en el progrés d’ell mateix i dels seus descendents. Es va casar l’any 1552 amb l’Elisabet Rafart de la vila de Borredà i la parella se’n hi va anar a viure. En un document del 1567 referit al mateix Pere ens trobem una sorpresa: Pere Marmés, àlies Santonge, pelleter, viu a Cal Ferrer de la vila de Borredà. Sens dubte es tracta de la mateixa persona però ara amb el cognom “Marmés” i “Santonge” com a àlies. La manera d’anomenar-se havia canviat i aquest fet ens conduiria a una descoberta sorprenent.

Document del 1602

Els Santonja, des que van arribar a Catalunya, sempre havien emprat el cognom que corresponia al seu lloc de procedència, així l’hem trobat en el fogatge de 1553, i fins i tot en diversos documents notarials. A partir del document del 1567, «Santonge» esdevé un àlies i «Marmés», es consolida com a cognom principal. Com podríem explicar el canvi?? De cop i volta es recorden del seu veritable cognom i decideixen utilitzar-lo?? No sembla versemblant, nosaltres pensem que són obligats a recuperar-lo, relegant a un segon pla el seu lloc d’origen. Però per quina raó???

A mitjans del segle XVI, quan trobem les primeres noticies dels Santonja a Catalunya, les disputes religioses entre catòlics i hugonots (protestants) a França són a punt d’esclatar. La monarquia espanyola, profundament catòlica, perseguiria per tots els seus dominis, les idees protestants o luteranes dels anomenats hugonots.

Guerres de Religió a França

Just quan en Pere Santonja vivia a casa Noet encara no hi havia una persecució sistemàtica, però aquesta no trigaria a imposar-se, aleshores els immigrants provinents de França van haver de ser identificats i observats de manera molt acurada en la seva identitat, costums i pràctiques religioses. La família Marmés no en devia ser una excepció. Així doncs, els documents posteriors al 1567, confirmen el cognom «Marmés», però sense abandonar mai l’àlies "Santonge", fins i tot en algunes ocasions aconseguint tornar-lo a col·locar com a cognom principal.

Malgrat tot, algunes preguntes continuaven sense resposta. Per què el Pere va ocultar el seu veritable cognom «Marmés» en els primers anys a casa nostra? Per què un cop recuperat, aquell àlies «Santonja»s va acabar imposant-se  definitivament com a cognom, fins i tot quan no hi havia hagut descendència masculina?

 Els interrogants a vegades es resolen de manera casual i en el moment més inesperat. Després de molt de temps de donar li voltes, vam consultar una web de cognoms d’ origen jueu, on hi constava el cognom «Marmés». La troballa donava resposta a moltes de les preguntes que ens havíem plantejat des de l’inici de la recerca. 

Nosaltres pensem que en Pere i la seva família eren jueus conversos quan van arribar casa Noet, en un moment en que els jueus no tenien cabuda a la monarquia hispànica, després de la seva expulsió definitiva durant el regnat dels Reis Catòlics. En tot cas al Principat només quedaven famílies de jueus ja conversos que sovint eren utilitzades per les diferents autoritats pels seus coneixements i el seu esperit emprenedor. Creiem que els «Marmés» en aquella època havien volgut amagar la religió dels seus avantpassats i el cognom que els delatava.

Jueus conversos a l'edat mitjana

Els forts compromisos de la família, com hem dit abans, amb la petita noblesa i l’estament eclesiàstic, i sobretot l’obsessió per part de la monarquia hispànica en impedir l'entrada de l'Església Reformada, va provocar que els reclamessin la veritable filiació i que no poguessin amagar-la per més temps. Els van obligar a retornar al cognom «Marmés» i al mateix temps a demostrar la seva profunda fe catòlica.

Autoritats eclesiàstiques
 

El període de control religiós i identitari es devia allargar una bona colla d’anys, en el qual el cognom “Santonge” va estar en perill de desaparèixer, de fet gairebé va succeir  l’any 1630, quan la Margarida, pubilla de la casa Santonja, casada amb en Jacint Soldevila van tenir el seu primer fill, el qual per voluntat familiar, van inscriure contra tota lògica i costum, com a Jaume Santonge. A partir d’aleshores els descendents ja es dirien Santonge, esdevenint un cognom mític que es va imposar a tota la descendència. 

Creiem que el cognom «Santonge», en primera instància, es va convertir en la seva taula de salvació, la manera de ser acceptats en el país d’acollida, segurament la seva història familiar havia estat marcada per continues fugides degut a persecucions que devien patir al llarg dels anys. Al mateix temps pensem que la voluntat demostrada en mantenir el cognom es pot explicar per la mitificació que la família va fer del seu lloc d’origen, un indret per ells inoblidable. 

No sabem i segurament mai podrem afirmar amb total seguretat, les arrels jueves de la família, però si que aquestes poden explicar el tarannà dels primers arribats i el seu ràpid progres econòmic i ascens social aconseguits en poc temps. 

 Miquel Playà i Albert de Sucre