La botiga de Via Laietana 2

La foto del 1932 feta pel Pérez de Rozas amb motiu de l'enterrament de l'Amadeu vives, era insuficient per poder veure en la seva totalitat la botiga que els Santonja tenien des dels anys 30 a la Via Laietana nº 45. A l'imatge hi faltava la part de la finca que feia cantonada amb l'actual carrer Tomàs Mieres.

Foto any 1932. Autor: Carlos Pérez de Rozas

Un altre cop gràcies a les xarxes socials ( L'Abans de Via Laietana ) i la Maite Mar en particular, vaig trobar una fotografia de la mateixa finca feta l'any 1930, on es pot veure la part que fa faltava. Si ens fixem en l'edifici que es veu al centre de la fotografia, a la part inferior s'hi pot observar just davant del fanal el local del Santonja que també surt a la foto del 1932. A sobre d'aquest, es pot observar un rètol que posa en lloguer, a la imatge del 1932 ja està llogat, per en Ramon París, agente de cambio y bolsa. A la dreta del local, la perruqueria està igual, i més a la dreta d'aquesta es poden intuir unes obres inacabades, amb una escala recolzada en una pared, segurament del bar Ski, present a la fotografia del 32.

Any 1930. Arxiu Nacional de Catalunya. Autor: Brangulí

El què és important a l'imatge del 1930 d'en Brangulí, és el que apareix a la cantonada de Via Laietana amb el carrer Tomàs Mieres. En aquest lloc hi han dos tendals estesos, i dos més de replegats, tots ells del mateix color i estructura. En total 5 obertures que juntes constituïen la botiga sencera dels Santonja, que no es podia veure de cap manera a la fotografia del 1932.

Foto actual

Repassant l'arxiu familiar he recuperat algunes dades de la botiga de Via Laietana que he resumit per ordre cronològic i que acaben de donar sentit a les dues fotografies dels anys 30.

 1931
Enric Santonja Bassols lloga un local al Carrer Via Laietana nº 45 propietat de Don Arturo Suqué i Teresa Anguera, la seva esposa. El preu era de 19.800 ptes l'any.
 1935
Els amos del local tenda de Via Laietana nº 45 posen una demanda de desnonament per falta de pagament. Al final no s'executa.
 1939
El 14 de juliol, l'Enric Santonja i Bassols i la Teresa Anguera arriben a un acord per pagar el deute pendent pel lloguers de la tenda de Via Laietana. Aquest deute puja la quantitat de 40.000 ptes es pagarà de la següent manera : 6.500 ptes inicials i 500 ptes mensuals fins cobrir la quantitat total. També arriben a l'acord de reduir l'espai a canvi d'una reducció de l'import del lloguer ( no sabem amb quins espais es van quedar )
 1944
 El 21 del mes de gener es mor l'Enric Santonja Bassols. En el seu testament figura la tenda del carrer Via Laietana nº 45. El seu fill segurament va rescindir el contracte de lloguer degut als nombrosos deutes que havia d'afrontar.


Miquel Playà Ventura

La foto de la botiga

Sabíem que la botiga estava a la Via Laietana molt a prop de l'antiga comissaria de la Policia Nacional, tan temuda en temps del franquisme. Portava anys buscant una fotografia on sortís la botiga que els Santonja van obrir poc després de l'acabament de  la reforma d'aquesta via, l'any 1913. N'havia sentit parlar moltes vegades i fins i tot sabia que estava al número 45, l'edifici on avui està el bar Ski, just abans d'arribar al carrer Tomàs Mieres. Volia veure la imatge antiga d'una botiga que va tancar a principis de l'any 50. Se m'havia resistit durant molt de temps fins que el passat Nadal  després de passar-me hores veient fotografies antigues d'aquest carrer, em va semblar reconèixer aquest número. Es tractava d'una fotografia  de l'enterrament de l'Amadeu Vives feta des de l'encreuament de Via Laietana amb el Carrer Alt de Sant Pere, d'en Carlos Pérez de Rozas de l'any 1932. A la imatge es veu  una munió de gent que  espera el pas del fèretre.

 A l'edifici que queda enfront s'hi veuen  tres locals junts a l'esquerra de la imatge: el  bar ski, una perruqueria i un tercer del qual s'endevina un rètol que no es pot llegir. Després de consultar amb en Ricard Marco de  Fotoconnexió  http://www.fotoconnexio.org/links/   i de recomanar-me  de buscar l'original, vaig fer la petició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona amb l'esperança que  pogués veure el rètol de la botiga amb més claredat. Quan em van portar l'original d'en Perez de Rozas, sense la necessitat de la lupa ja vaig poder llegir les paraules que buscava: SANTONJA.

 Una troballa tan important obre altres interrogants. A la foto no es veu  tota la finca  número 45, no apareix el local que fa cantonada amb el carrer Tomàs Mieres. Els documents que tenim de la companyia Fco Santonja e hijos diuen que en un primer moment la tenda era més gran i que agafava també aquest local. Així és possible que des del 1913 fins als anys 30, la fotografia seria diferent, amb una botiga més gran, que després es fraccionaria per quedar com  a la foto del 1932.

 Buscarem una altra imatge on es pugui veure la botiga dels Santonja  i poder comparar-la  amb la trobada per treure’n més conclusions, però això com  us podeu imaginar és força complicat. Confiem en els usuaris de la xarxa i amb els aficionats a la fotografia i així recuperar una part de la nostra memòria.

Fotografia Carlos Pérez de Rozas. Any 1932
( Arxiu Fot de Barcelona)

Cronològic d'Enric Santonja Bassols

L'Enric Santonja Bassols (1870-1944) va tenir el desagradable privilegi de ser l'últim representant d'una família   de llarga  tradició sedera  a la ciutat de Barcelona. Què és el que va passar? Per què s'acaba tot en aquesta generació? Per què precisament amb l'Enric? Segurament una suma de factors  van confluir en el desastre i la desaparició de Francisco Santonja e Hijos. En primer lloc un de tipus  familiar; un hereu poc preparat i incapaç de assegurar la continuïtat . En segon lloc el conflicte de la guerra civil que va ser molt negatiu pel negocis en general, i en tercer lloc una falta de visió, segurament dels que el van precedir, per no  saber  adaptar-se a la modernització i els canvis que va suposar l'entrada del  segle XX. Es evident que el moment de major esplendor dels Santonja  va ser a la  segona meitat del segle XIX. En canvi al  segle XX  s'inicià un procés lent però inexorable de davallada, molt més  evident a partir de la dècada dels 30, uns anys abans del començament de la guerra civil.

El final de la Cia Santonja

Què va passar l'any 1935? El presagi d'una davallada que portaria a la família Santonja a tancar un negoci amb 150 anys d'història a la ciutat de Barcelona. Quedava lluny el 1785 quan en Bonaventura Santonja i en Francesc Santonja Solà iniciaven una aventura en el ram del tèxtil, un com a sastre i l'altre com a galoner a l'obrador del carrer Ripoll i més endavant al carrer Tapineria. Què va passar l'any 35 perquè tants esforços no donessin els fruits esperats. Faltava un any per començar la guerra civil i el clima en aquells moments no era gens bo per l'economia del país. Al front de la companyia estava l' Enric Santonja Bassols i els primers símptomes de crisis començaven a aparèixer. Damunt la taula de l'Enric tenia una demanda per impagament del local que havia llogat al carrer Via Laietana feia 4 anys amb la finalitat de vendre els productes de la fàbrica del Carrer Cortines. Per fer-li front va demanar 75.000 ptes al banc hipotecari d'Espanya i va hipotecar la fàbrica. Aquest contratemps que per si sol no hauria tingut més importància, aniria acompanyat d'un altre dificultat encara més gran: el començament de la guerra civil espanyola.

L'any 1936 va ser un any molt desgraciat per la família Santonja i pel nostre país. El 22 d'agost a les 6,30 de la tarda va ser assassinat, en Miquel Ventura Surinyac, gendre de l'Enric, al Passeig de Sant Gervasi, davant de l'hotel de la Rotonda. Posteriorment la CNT va incautar el negoci i col·lectivitzava fàbrica, perden la família tot el control de la mateixa, malgrat que, segons els documents trobats, l'Enric el van deixar de caixer, però sense veu ni vot en la presa de decisions fonamentals.

Els tres anys de conflicte van significar per l'empresa un cop massa dur i la postguerra va ser molt pitjor. La caiguda de la demanda interior i l'escassedat de matèria prima per fer funcionar els telers van ser dos factors molt negatius. Alhora, els deutes de l'any 35, interromputs per la guerra, van aparèixer una altra vegada, i la reclamació de les pèrdues degudes al conflicte no obtenien cap resposta per part de les autoritats franquistes. A tot això cal afegir que a l'any 1941 va morir la dona de l'Enric, la Mª Assumpció Planells i tres anys més tard el mateix Enric Santonja Bassols.

El successor de la Cia va ser el fill gran del matrimoni Santonja i Planells, l'Enric Santonja Planells, que com deia la meva àvia no estava preparat per al repte de refundar el negoci. L'Enric havia crescut com un nen de casa bien i en el moment de màximes dificultats no va saber assumir responsabilitats. Així que un cop mort el seu pare, amb les seves germanes com a espectadores, va anar desmuntant mica en mica la feina de tantes generacions. L'any 1944 i 45 es va dedicar a pagar deutes antics a diferents proveïdors: Tecla Sala hilados y torcidos de Algodón, Manuel Ferrer BALAUX sucesor de J Tarascó Riera (fundada l'any 1831 a la Plaça de Sant Pere nº 3), paga 7.214 ptes a Elias Serraviñals, montador de telers i maquinària (carrer St Pere Mitjà nº 67), a Emilio Villaronga de la fàbrica de Passamaneria, cintes i cordons del carrer Nàpols nº 268, un deute de 541 ptes i per últim paga 485 ptes a Manufacturas Borràs, S.A.

L'any 1950 va demanar a l'arquitecte Joaquin Porqueras una valoració i avaluació de l'estat de les fàbriques i cases de Portal Nou. El preu de tot el conjunt era de 1.042.800 ptes. En el document es deia que la fàbrica de Naipes ocupava la planta baixa i el primer pis, i que la fàbrica de cintes, la resta de pisos superiors. També s'esmentava que un local de Portal Nou era ocupat per una fàbrica de cutxilles (Massons) i l'altra per una fàbrica de licors ( Lassurt ). La intenció de tot plegat era demanar a les autoritats franquistes la restitució dels béns pels perjudicis causats durant la guerra civil. El resultat de la demanda va ser un fracàs, no van veure ni un duro.

La fi de la Companyia "Fco Santonja e hijos" cada cop estava més a prop, fins que l'any 1954 , l'Enric Santonja Planells, amb el consentiment de les seves germanes, va vendre la meitat de les fàbriques i les cases de Portal Nou, també la casa-torre del passatge Forasté construïda als anys 20 del segle XX. Amb el capital obtingut l'hereu dels Santonja va marxar a Xile on sembla que va instal.lar- s'hi sense gaire èxit. La signatura de venda va posar fi a 170 anys d'activitat en el ram de la seda a Barcelona.

La història de la companyia Santonja com la de tantes petites i mitjanes empreses, avui desaparegudes del nostre país, ens desvetlla molts interrogants del procés de desenvol.lupament del secor seder que va del segle XVIII al XX.

Autor: Miquel Playà