El Sant Magí de Sant Pere de les Puelles

El 26 d’agost del 1793, el barri de Sant Pere bullia d’activitat, era l’últim dia de les festes de Sant Magí. La processó era a punt de sortir del monestir de la Plaça de Sant Pere, on el sant hi tenia la seva capella. Al capdavant hi havia dos portadors de banderes, un grup musical format per soldats d’artilleria, dos timbalers a cavall, i més de vint nois vestits d’ermitans. La novetat era l’estrena d’una peanya de fusta, regalada a la confraria per en Jaume Canet Ferrusola, portada a les espatlles pels voluntaris, sobre la qual hi havia la imatge del sant vestit d’ermità.

Processó de Sant Magí, any 1792 (Imatge cedida per la Confraria de Sant Magí de Barcelona)
 

El recorregut transcorria pels carrers del barri: Sant Pere més alt, part de la riera de Sant Joan, Sant Pere més baix, fins arribar al carrer Portal nou, on els pelegrins eren convidats, pels propietaris de la fàbrica d’indianes Canals Canet, a un plat calent per tal de recuperar les forces. La processó tenia el seu final al monestir de Sant Pere de les Puelles, on el sant tornava a ser guardat a la capella.

Església de Sant Pere de les Puelles. Any 1909.

En Joan Pau Canals, en Bonaventura Canet i l’Antoni Serra compraren l’any 1738 unes cases al carrer Portal Nou, amb el seu jardí o pati al darrera, amb l’objectiu de construir la primera gran fàbrica d’indianes de Barcelona. El bons resultats inicials del negoci va possibilitar als tres socis l'adquisició de diversos habitatges adjacents, al carrer Cortines i Volta dels Jueus, augmentant així la superfície de producció. Més endavant, en pujar els preus dels habitatges a Barcelona, van aixecar l’edificació fins a dues plantes més, dotant-la d’uns finestrals molt grans per aconseguir una bona il·luminació, necessària per distingir els colors de les teles. L’últim detall va ser la instal·lació d’una fornícula a la façana de Portal Nou, dedicada a Sant Magí, patró dels fabricants d’indianes.

Casa Joan Pau Canals (Col·lecció Ramon Manent)

A finals del segle XVIII la fabrica d’indianes va deixar de funcionar i l’edifici va romandre inactiu durant una bona colla d’anys. L’entrada dels francesos a la ciutat l’any 1808 va suposar una aturada del creixement econòmic del país. El pati i les naus de la fàbrica es devien fer servir com a magatzem militar de l’exercit francès i segurament la fornícula va ser tapiada amb morter de calç. La façana de Portal Nou que havia vist passar la processó del Sant ara s’ havia convertit en una paret lletja i vulgar.

Invasió Napoleònica ( Col·lecció Mascort )

El 23 d’abril de 1858 la família Santonja, galoners de Barcelona, establerts al carrer Plateria, compraven una petita part del que havia estat la fàbrica dels Canals Canet. Aquesta família dedicada a la producció de cintes de seda va mantenir l’activitat fabril fins passada la guerra civil Espanyola. En aquell moment els hereus dels Santonja es van vendre les naus del carrer Cortines i van mantenir la propietat dels pisos de Portal Nou i Volta dels Jueus on havien viscut els treballadors i els amos de la societat Francisco Santonja i fills.

Anunci fàbrica Santonja. Any 1937 (Arxiu Santonja)

L’1 de març de 2025, el pati i les naus de la fàbrica del carrer Cortines són uns habitatges moderns i funcionals, després d’una reforma modèlica feta per l’arquitecte Cortacans. Els dos blocs de pisos de Portal Nou i Volta dels Jueus, encara en mans de la família, necessiten una reparació urgent.

  

 

Pati fàbrica abans de la reforma. Anys 90 ( Arxiu Santonja )

Al pocs dies de començar les obres a la façana de Portal Nou, sota la capa de morter, per sorpresa de tothom, i entre els dos balcons del pis principal, apareix una capelleta de base semicircular des de la qual s’alcen pintades dues columnes dòriques. A la part superior s’obre un mig casquet esfèric en forma de petxina. Que hi feia allà una fornícula ??? Ningú de la família en tenia coneixement. Sabíem que la finca havia estat al segle XVIII una important fàbrica d'indianes i poca cosa més.

 

Fornícula abans restauració

Fornícula restaurada 

La notícia de la descoberta va arribar a oïdes d’una persona coneixedora de la història del barri, que ens va dir ràpidament que la capelleta havia estat dedicada a Sant Magí, i que el sant antigament era venerat a Barcelona, on s’hi feia una processó en el seu honor. Amb els anys es va deixar de fer i la festa es va anar oblidant  progressivament.

Sant Magí ( Imatge cedida Confraria de Sant Magí de Barcelona )

Sant Magí de Sant Pere de les Puelles (Imatge cedida per la confraria de Sant Magí de Barcelona) Un cop apareguda la fornícula, els treballs continuen sota la inspecció i tutela de l’Ajuntament. A partir d’aleshores es procedeix amb molta cura, tenint en compte la possibilitat de trobar més restes. Efectivament apareixen unes formes pintades que es repeteixen al llarg de tota la paret. L’estil, ens diuen els tècnics, es una barreja d’influència barroca i neoclàssica. Entre els pisos, hi ha pintades unes falses cornises, i les finestres estan emmarcades i rematades per garlandes que li donen a tot plegat un aire d’antiguitat clàssica.

Detalls finestra 

Detalls de finestra amb garlandes

Les obres ja acabades ens han permès recuperar part de la historia del barri de Sant Pere. La fabrica Canals Canet, després del trauma de la guerra de successió, va ajudar a revifar l’economia catalana i va representar pel barri un focus d’activitat important. Finalment la recuperació de la capelleta ha fet possible recordar la devoció i l'alegria que es van viure als carrers per les festes de Sant Magí.

 

Façana del carrer Portal Nou

Aquest article ha estat possible gràcies a la col·laboració d’en Joan Rossell, del Julio- Carlos Garcia i del Cristian Castro. 

Miquel Playà Ventura

Els Santonja, jueus conversos?

 Un passat desconegut, perdut enllà dels segles, massa lluny perquè la memòria oral hi arribi, els documents són escassos i els rastres molt difícils de trobar, malgrat tot, teníem una informació que ens va donar l’àvia “ els Santonja venim del comtat de la Santonja” i res més, del tot insuficient per poder conèixer els nostres orígens. És molt poc freqüent que una família després de 500 anys de la seva arribada a Catalunya conegui la seva procedència. 

L’àvia explicava al seu nét en ple segle XX els orígens familiars, quan la gent amb prou feines sap on van néixer els seus avis i els costa recordar quatre anècdotes dels besavis. En canvi la família Santonja havia transmès de pares a fills, sense oblidar-lo, aquell missatge : “els nostres avantpassats eren de la Santonja".

Ciutat de Saintes

Per entendre tot plegat, ens hem de situar a l’any 1547 quan en Pere Santonge, natural de la vila de Beauville, del bisbat d’Agen, viu i treballa a la Casa Nohet, als afores de la vila d’Avià. De la mateixa època trobem referència de dos Santonges més, en Ramon i en Joan, ambdós de la vila de Ripoll, probablement germans o cosins del Pere. En els tres casos es feien dir «Santonge», aquell suposat lloc d’ origen: antic comtat de l’edat mitjana, situat nord-oest de França.

Mapa de la Saintonge

En Pere Santonge era l’home de confiança de casa Noet, propietat d’una família de la petita noblesa berguedana amb la qual establiria uns vincles que junt amb la protecció de l'Església, sobretot del monestir de Ripoll, serien claus en el progrés d’ell mateix i dels seus descendents. Es va casar l’any 1552 amb l’Elisabet Rafart de la vila de Borredà i la parella se’n hi va anar a viure. En un document del 1567 referit al mateix Pere ens trobem una sorpresa: Pere Marmés, àlies Santonge, pelleter, viu a Cal Ferrer de la vila de Borredà. Sens dubte es tracta de la mateixa persona però ara amb el cognom “Marmés” i “Santonge” com a àlies. La manera d’anomenar-se havia canviat i aquest fet ens conduiria a una descoberta sorprenent.

Document del 1602

Els Santonja, des que van arribar a Catalunya, sempre havien emprat el cognom que corresponia al seu lloc de procedència, així l’hem trobat en el fogatge de 1553, i fins i tot en diversos documents notarials. A partir del document del 1567, «Santonge» esdevé un àlies i «Marmés», es consolida com a cognom principal. Com podríem explicar el canvi?? De cop i volta es recorden del seu veritable cognom i decideixen utilitzar-lo?? No sembla versemblant, nosaltres pensem que són obligats a recuperar-lo, relegant a un segon pla el seu lloc d’origen. Però per quina raó???

A mitjans del segle XVI, quan trobem les primeres noticies dels Santonja a Catalunya, les disputes religioses entre catòlics i hugonots (protestants) a França són a punt d’esclatar. La monarquia espanyola, profundament catòlica, perseguiria per tots els seus dominis, les idees protestants o luteranes dels anomenats hugonots.

Guerres de Religió a França

Just quan en Pere Santonja vivia a casa Noet encara no hi havia una persecució sistemàtica, però aquesta no trigaria a imposar-se, aleshores els immigrants provinents de França van haver de ser identificats i observats de manera molt acurada en la seva identitat, costums i pràctiques religioses. La família Marmés no en devia ser una excepció. Així doncs, els documents posteriors al 1567, confirmen el cognom «Marmés», però sense abandonar mai l’àlies "Santonge", fins i tot en algunes ocasions aconseguint tornar-lo a col·locar com a cognom principal.

Malgrat tot, algunes preguntes continuaven sense resposta. Per què el Pere va ocultar el seu veritable cognom «Marmés» en els primers anys a casa nostra? Per què un cop recuperat, aquell àlies «Santonja»s va acabar imposant-se  definitivament com a cognom, fins i tot quan no hi havia hagut descendència masculina?

 Els interrogants a vegades es resolen de manera casual i en el moment més inesperat. Després de molt de temps de donar li voltes, vam consultar una web de cognoms d’ origen jueu, on hi constava el cognom «Marmés». La troballa donava resposta a moltes de les preguntes que ens havíem plantejat des de l’inici de la recerca. 

Nosaltres pensem que en Pere i la seva família eren jueus conversos quan van arribar casa Noet, en un moment en que els jueus no tenien cabuda a la monarquia hispànica, després de la seva expulsió definitiva durant el regnat dels Reis Catòlics. En tot cas al Principat només quedaven famílies de jueus ja conversos que sovint eren utilitzades per les diferents autoritats pels seus coneixements i el seu esperit emprenedor. Creiem que els «Marmés» en aquella època havien volgut amagar la religió dels seus avantpassats i el cognom que els delatava.

Jueus conversos a l'edat mitjana

Els forts compromisos de la família, com hem dit abans, amb la petita noblesa i l’estament eclesiàstic, i sobretot l’obsessió per part de la monarquia hispànica en impedir l'entrada de l'Església Reformada, va provocar que els reclamessin la veritable filiació i que no poguessin amagar-la per més temps. Els van obligar a retornar al cognom «Marmés» i al mateix temps a demostrar la seva profunda fe catòlica.

Autoritats eclesiàstiques
 

El període de control religiós i identitari es devia allargar una bona colla d’anys, en el qual el cognom “Santonge” va estar en perill de desaparèixer, de fet gairebé va succeir  l’any 1630, quan la Margarida, pubilla de la casa Santonja, casada amb en Jacint Soldevila van tenir el seu primer fill, el qual per voluntat familiar, van inscriure contra tota lògica i costum, com a Jaume Santonge. A partir d’aleshores els descendents ja es dirien Santonge, esdevenint un cognom mític que es va imposar a tota la descendència. 

Creiem que el cognom «Santonge», en primera instància, es va convertir en la seva taula de salvació, la manera de ser acceptats en el país d’acollida, segurament la seva història familiar havia estat marcada per continues fugides degut a persecucions que devien patir al llarg dels anys. Al mateix temps pensem que la voluntat demostrada en mantenir el cognom es pot explicar per la mitificació que la família va fer del seu lloc d’origen, un indret per ells inoblidable. 

No sabem i segurament mai podrem afirmar amb total seguretat, les arrels jueves de la família, però si que aquestes poden explicar el tarannà dels primers arribats i el seu ràpid progres econòmic i ascens social aconseguits en poc temps. 

 Miquel Playà i Albert de Sucre

LA CARTA DELS BANYS DE L'ASTILLERO

 L‘any 1965 la Maria Planells Sunyer rebia una carta des de Santiago de Xile del seu cosí Enric Santonja Planells. L’Enric vivia des de feia uns quants anys a Santiago de Xile amb la seva dona i els seus dos fills. Havia marxat de Catalunya a la dècada dels anys 50 després d’haver venut, i posteriorment repartit amb les seves germanes, el negoci de galoneria de la seva família. A la carta, l’Enric, li comentava a la seva cosina el seu estat delicat de salut, concretament l’operació de vesícula de la que s’estava recuperat, també s’interessava per la seva família i després de donar-li una mica de sabó li preguntava per l’assumpte del cens de l’Astillero, del que diu no saber-ne res i del qual diu que ningú l’informa i que en tot cas en vol saber alguna cosa com a cohereu junt amb les seves germanes i demés cosins i cosines, entre les que la Maria estava inclosa.

El primer que vaig pensar després de llegir la carta era per què l’Enric Santonja tractava aquest tema amb la seva cosina i no amb les seves germanes, una d’elles la meva àvia! Potser la Mary Planells era la seva persona de confiança al mateix temps que la relació amb les germanes s’havia refredat? He de dir que la situació tampoc em sorprenia massa ja que la meva àvia sempre m’havia parlat amb poc afecte del seu germà i del poc que es comunicaven entre ells. Penso que la Mary coneixedora de la falta de sintonia entre germans, devia anar amb molt de compte i devia ser curosa en la resposta, en tot cas no ho hem pogut saber.

L’intercanvi epistolar no sabem quan de temps va durar ni la periodicitat, però sembla que devia allargar-se en el temps. Aquestes cartes s’han pogut recuperar gràcies a que la mateixa Mary les va guardar i els fills les han conservat. La carta escrita fa 60 anys, com s’anirà explicant, permet recuperar una part petita de la història familiar que ens portarà fins al barri de la Barceloneta de meitats del segle XIX. 

Ara calia saber a que es referia l’Enric amb el cens de l’Astillero! La veritat que no sabíem per on començar . La carta no ho aclaria i no donava cap detall per tal de poder estirar del fil. Cens de l’ Astillero? No teníem, fins el moment de la lectura de la carta, cap notícia de que els Planells haguessin tingut cap relació amb un astillero o una drassana. Al no tenir més dades ho vam deixar aparcat com tantes altres històries familiars de les que no podrem saber mai com acaben.

Barceloneta 1875

Va passar el temps i un dia a l’arxiu de notaris de Barcelona, sense buscar-ho expressament, vaig poder trobar una escriptura de l’any 1858 on, en Francisco Tous i Soler, de 50 anys, home de confiança de la família i curador del testament de Josep Planells Tarter i en nom dels legítims hereus (Rosa Serra Jové i els seus fills menors), llogava dos terrenys de la Barceloneta a Josep Vidal i Valldeneu, fabricant de la Vila de Manlleu, i a Vicenç Vilalta i Espina, paleta de Martorell per 40 duros anuals. Els llogaters demanaven contracte indefinit perquè es comprometien a edificar en els dos solars una ampliació d’uns banys que ja funcionaven anomenats l’Astillero. Finalment ja teníem un document que relacionava els Planells amb uns banys anomenats l’Astillero situats al barri de la Barceloneta. Aleshores es pot deduir que les rendes produïdes pels dos solars es van anar traspassant de pares a fills fins arribar a la generació de l’Enric Santonja Planells i la Mary Planells.

Banys Astillero. Finals segle XIX

Fent una mica d’història, a la segona meitat del segle XIX a Barcelona es van posar de moda els establiments de banys de mar. L’any 1856 es va construir Baños del Astillero al final del Passeig Nacional, actualment Juan de Borbon. Segons la premsa de l’època tenia unes « Pilas de marmol i un caseron junto al mar « Amb el temps es va anar ampliant amb els terrenys adjacents que la família Planells havia adquirit l’any 1850. A l’any 1873 degut a l’èxit assolit d’aquests establiments s’hi va fer arribar el tramvia per la major comoditat dels seus usuaris. Els banys de mar amb el pas dels anys van quedar obsolets pel canvi progressiu dels costums dels banyistes fins que tot van desaparèixer per la remodelació de la franja litoral Barcelonina degut a la celebració dels Jocs olímpics del 92.

Banys Astillero. Principis S XX

Aquest petit relat, d’uns banys avui desapareguts, rescatat gràcies a una carta escrita a meitats del segle XX, no devia ser objecte de cap titular de la premsa del moment, però gràcies a ell podem recuperar una part de la nostra història.

Banys Astillero. Meitat S XX




Mariona Vidal, Joan Anton Vidal i Miquel Playà 

L' any 1891 al Passatge Forasté

 L’any 1891 l’administrador de la fàbrica de cintes Santonja del passatge Forasté era l’Esteve Torrabadell Bosch, de professió teixidor, nascut a Barcelona l’any 1834. Aquella zona de Sant Gervasi es va començar a urbanitzar, per la família Forasté, l’any 1871. En Francesc d’Assis Forasté Iglesias va dividir els terrenys de la seva propietat en petites parcel•les que va anar venent a famílies benestants de la ciutat de Barcelona. 

Autor desconegut. Finals segle XIX.

Els germans Francesc de Paula i Josep Santonja Camprodon van comprar els terrenys l’any 1875 i van edificar-hi les seves segones residències, i més tard, a l’any 1880, una nau destinada a la fabricació de cintes. Darrera les torres i de la fàbrica hi havia un amplia zona destinada a jardí, horts, corrals, just al  costat d’una riera que baixava de Collserola anomenada del Frare Negre, i que anys més tard que esdevindria el carrer Balmes (veure fotografia d'en Miquel Matarrodona en l'article Foto del passatge Forasté). L’aigua els arribava gràcies a un petit aqüeducte provinent de la mina del riu Besos. Es pot dir que era un paisatge rural en el que destacaven, entre horts i petits camps de cultiu, les torres veïnes de les famílies Castanyer, Craywinckel, Doctor Andreu, i dels mateixos Forasté. 

Fotografia Joan Vidal Ventosa ( AFB) 1915 aprox

Els fulls dels padrons de l’any 1891,de l’ajuntament de Sant Gervasi, ens han permès fer una fotografia gairebé exacte dels residents i dels treballadors de la fàbrica del Passatge Forasté . 

Els nº 22 i 24 corresponien a la fàbrica . En els baixos hi vivia des del 1882, l’ Esteve Torrabadell de 57 anys, la seva dona, la Maria Forasté de 50 anys (filla d’en Francesc d’Assis Forasté), la seva filla, Dolors de 22 anys, casada amb en Simeon Aymamí, i tres fills més. Tots ells van marxar a viure al carrer Major de Sarrià l’any 1895. 

El nº 26 era la torre d’en Francesc de Paula Santonja Camprodon, constava de baixos, 1er, i 2º pis. En el padró hi podem trobar :

- En Francesc de P tenia 62 anys i els  fills del seu primer matrimoni amb la Carme Bassols (morta l'any 1870); la Dominga de 35 anys, en Mariano de 30 anys (va marxar el mateix any al casar-se amb la Conxita Teixidó), el Josep de 27 anys (aprenent de fotògraf), i l’Enric de 21 anys (estudiant de comptabilitat ).

- La Rosario Bassols de 38 anys, la segona esposa d'en Francesc de P, i els seus tres fills en comú ; el Joan de 13 anys, la Carme de 10 anys i l’Anton de 6 anys. 

En total 9 persones, ateses pel personal de servei i també per la germana gran, la Dominga, que ajudava a la Rosario en el dia a dia. 

El nº 28 constava d’uns baixos, destinats preferentment a vivenda pels treballadors, i un 1er pis que era ocupat ocasionalment, pel germà d’en Francesc de Paula, en Josep Santonja Camprodon. 

En els baixos vivien repartits en diferents espais : 

- En Manuel Reig Puigventós, jornaler de 26 anys , i el seu germà Vicenç, naturals de Sant Gervasi. Els germans Reig havien viscut amb els seus pares a la Torre Bassols del carrer Riera del Frare Blanch, propietat d’en Joan Bassols Vilà, germà de la Rosario, i més tard, l’any 1889, al carrer Farró nº 11, propietat dels Santonja Matarrodona. 

- En Josep Viñolas Baleta vdo de 86 anys (havia estat casat amb una Forasté, germana o tia de la Maria Forasté ) i els seus dos fills: en Agustí Viñolas Forasté , solter de 38 anys de professió mitger, i na Maria Viñolas Forasté, soltera de 40 anys. Aquesta família estava a la finca des del 1884 com a mínim. 

- En Joan Valls Armengol, pagès, de 58 anys, natural de Sant Feliu del Llobregat, i la seva dona, la Benita Pibernat Roses de 60 anys, natural de Sant Gervasi. La parella hi vivia des del 1884, i probablement eren els encarregats de tenir cura del jardí, de l’hort, dels animals i de la cuina de la família Santonja. 

En el primer pis, com hem dit anteriorment, era ocupat esporàdicament per en Josep Santonja Camprodon de 53 anys, regidor de l’ajuntament de Barcelona i soci de companyia Santonja i fills, la seva dona la Josefa Lloveras, i les dues filles, l’Anna de 21 anys i la Mercè de 19 anys. 

El nº 30 tenia uns baixos destinats a tenda i un primer pis ocupat pel guarda.

Una tenda on es venien productes de cinteria i galoneria, 

Primer pis on vivia el guarda de la fàbrica, en Ramón Ferran Freixas de 37 anys, natural de Rodonyà i la seva dona la Maria Guitart Pla de 26 anys, nat d’Andorra. La feina d’en Ramon era la de vigilar i mantenir en bon estat les propietats dels Santonja. Vindria a ser un manetes capaç de fer tasques de paleta, lampista, fuster, etc. La Maria pot ser que despatxés a la tenda.

Com a conclusió pel que fa al lloc de naixement, dels treballadors de la fàbrica, era majoritàriament de poblacions properes; Sant Gervasi, Barcelona, St Feliu del Llobregat, i en el cas dels guardes, d’indrets més llunyans, com Rodonyà i Andorra. Investigant anys posteriors, anys 1895 i 1900, la procedència la seguim trobant en els pobles del pla de Barcelona, com Horta i la vila de Gràcia. És possible que els jornalers de fora de Catalunya que van començar a arribar l'any 1888 per l’Exposició universal de Barcelona no arribessin a Sant Gervasi que quedava més lluny de la capital , i optessin pels pobles més ben comunicats com Vila de Gràcia, Santa Maria de Sants, Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, o bé a la mateixa ciutat.

Tota aquesta investigació permet fer-nos una idea aproximada d'un  paisatge avui desaparegut i també ens dóna la possibilitat de  recuperar els noms i les vides d'unes persones oblidades pel pas inexorable del temps.

Miquel Playà Ventura

L' Ictíneo i els Santonja

El 15 de juliol de 1861 es publicava a la Corona, diari de caire progressista i catalanista fundat per Victor Balaguer, la notícia d' una subscripció popular promoguda per una junta formada per amics i entusiastes del projecte de submarí de Narcís Monturiol, amb la finalitat de recaptar fons per als assajos de l'Ictiniu II. Membres destacats de la burgesia Barcelonina componien aquella junta, per exemple:

 Francisco Puig i Esteve Julian Maresma Baró de Monclar Marqués d'Alfarràs Miguel Girona Francisco Barret Juan Muntadas Victor Balaguer ....... Francisco Santonja.

Diari La Corona

La sorpresa va ser trobar en Francisco Santonja implicat en un projecte d'aquesta naturalesa.

 Recordem que el primer Ictineu, construït entre el 1856 i el 1859, es va provar al port de Barcelona el 1859. Aquest submarí de 7 metres d'eslora, tot de fusta, imitava la forma d'un peix . Va fer més de 70 immersions durant les quals es va recollir una gran quantitat d'informació científica que va servir de base per a la construcció del segon submarí, l'Ictineu II. L'èxit parcial del projecte no suposà cap tipus de suport governamental. En conseqüència, Monturiol es va veure obligat a demanar ajuda a la societat benestant de l'època. Es posà en marxa una subscripció popular que assolí 300.000 pessetes de ciutadans de l'Estat Espanyol i Cuba. Amb el capital obtingut, es constituí l'empresa “La Navegación Submarina” amb l'objectiu de desenvolupar el nou submarí.

Ictíneo

La participació d'en Francisco Santonja, junt amb personatges tan importants del país, com Victor Balaguer, Miquel Girona, el Marqués d'Alfarràs, etc, va possibilitar la continuïtat del projecte. És molt emocionant per a mi la col·laboració de la meva família en aquest afer. No he trobat, en tots aquests anys de recerca d'informació genealògica, gaires notícies com aquesta. Sempre he pensat, i poder no m'equivoco gaire, que els Santonja, no estaven gaire interessats en el món de la ciència i la cultura del nostre país, sempre me'ls he imaginat preocupats exclusivament per la marxa dels seus negocis. El suport a la causa d'en Narcís Monturiol em demostra que poder estava equivocat. També és veritat que si fóssim una mica malpensats podríem arribar a pensar que la seva participació fos una operació d'imatge molt ben pensada. De totes maneres mai sabrem les veritables intencions i tampoc es qüestió de treure mèrit a l'acció.

Narcís Monturiol

 Seguint amb la història que ens interessa, en Monturiol va dissenyar l'Ictiniu II amb tecnologies i elements més avançats . Aquest submarí va ser avarat el 2 d'octubre de 1864. Va ser un disseny revolucionari, ja que incorporava una màquina de vapor per a la seva propulsió. Malgrat els espectaculars avenços, el submarí encara tenia problemes: per exemple, en el seu interior la temperatura era molt elevada i això en limitava l’estona de navegació. La persistent manca de suport de les autoritats Espanyoles va suposar finalment que a l'any 1868 , l'Ictiniu II, fos venut com a ferralla.

Ictíneo II

Ens podem imaginar la decepció d'en Francisco Santonja i la resta de la junta que el va ajudar en una aventura que esdevindria fallida, sobretot per la manca de recolzament de les institucions Espanyoles.

Miquel Playà

La febre de plata

L'any 1845 en Fco Santonja Bruguera vivia al carrer de la Boria enmig d'un estat d'excepció que la ciutat Comtal patia des de feia quatre anys pels continus conflictes amb l'estat Espanyol, en aquells moments sota el regnat d'Isabel II. Els Barcelonins encara recordaven el bombardeig del 1842, ordenat pel general Espartero. En Francisco vivia al carrer de la Bòria nª 5, on hi tenia una botiga de passamaneria. Pertenyia al gremi de Galoners que tenia la seva seu al carrer Volta de Sant Silvestre nª 5, molt aprop d'on vivia. El seu germà Josep, metge cirurgià, feia poc havia mort d'una malaltia pulmonar als 38 anys, i les seves germanes estaven casades i també vivien a la ciutat.

 Per a mi és sorprenent el que va passar l'any 1845. En Francisco, formava part d'una Societat, anomenada “Roma Pompeya”, que explotava o havia d'explotar unes mines de plata a la “sierra Almagrera” a la provincia d'Almeria. En un document que vaig trobar a l'arxiu de notaris de Barcelona, ell i la resta de socis donaven poders a un admistrador, veí d'aquelles terres, per gestionar l'esmentada societat.

 Com va decidir invertir en aquell negoci, i qui va influir en la decisió? En realitat aquella inversió estava molt allunyada del que la família Santonja estava acostumada a fer. En l' escriptura no hi figuren els diners invertits per cadascun dels socis, ni tampoc sabem els rendiments econòmics de l'operació. Així que em vaig dedicar a buscar la història de les mines de l'Almagrera.

 La serra de l'Almagrera és una petita cadena muntanyosa de 12 km de longitud i 4 d'amplada, va ser un centre de producció minera a la segona meitat del segle XIX. Situada a la província d'Almeria, discorre paral.lela a la costa, el mineral que s'hi podia trobar era el súlfur de plom amb gran contingut argentífer. El jaciment havia estat explotat des de l'antiguetat, i després del seu descobriment, cap a l'any 1839, es va produir una autèntica febre per explotar la zona. En el 1840 de les nombroses mines obertes tan sols en rendien 3, i el 1845 el número es va incrementar a 9 de rendibles. Els resultats van trascendir a nivell internacional i van atreure a diferents inversors d'Almeria, Murcia,Granada, Madrid o Barcelona. A partir de l'any 1847 els beneficis van descendir a causa de l'augment de les despeses d'extracció, degudes a que les galeries van arribar al nivell freàtic.

 La concessió d'una mina no suposava sempre que s'explotés posteriorment. Moltes concesions es van abandonar abans de ser explotades. El moviment especulatiu de compra i venda d'accions mineres va recòrrer tota la península. Venedors d'accions les oferien com una butlleta de loteria a totes les persones que les vulguessin comprar. Aquesta febre va arribar a les nostres terres i una part de la burgesia de la nostra ciutat hi va participar.

 No és inversemblant que algún conegut dels Santonja, o bé ell mateix, fes arribar la possiblitat d'invertir en unes mines de plata que en la decada dels 40 estaven donant molt rendiment. Com ja hem dit anteriorment no sabem fins a quin punt hi va invertir, ni tampoc el resultat en forma de beneficis. Cal dir que és molt possible que el negoci fos de curta durada amb algún rendiment que possibilités la millora de la situació econòmica familiar, fins al punt de poder comprar la casa- fàbrica del carrer Plateria dos anys més tard, concretament l'any 1847.

 Tot això no ho sabem, caldrà investigar més per saber quines van ser les conseqüències d'aquella operació en l'esdevenidor de les sederies Santonja.

Miquel Playà

Portal nou nº 17

Al llarg de tots aquests anys amb l'ajuda dels documents heretats de la família i d'altres que hem pogut consultar en diferents arxius, ens han permès reconstruir les vides dels nostres avantpassats, i en el meu cas l'evolució dels seus negocis. Fins ara havíem pensat que un cop comprada la finca del carrer Plateria, l'any 1847, els Santonja, no van fer cap més moviment fins l'any 1858 quan van adquirir una antiga fàbrica del carrer Cortines, junt amb les cases de Portal Nou i Volta dels Jueus.

 La consulta del registre de naixements de l'Ajuntament de Barcelona va demostrar que aquesta idea no era certa. El cas es que hi vaig trobar dos fills nascuts al carrer Portal Nou,un a l'any 1856 i un altre al 6 d'abril del 1858, uns dies abans que en Francisco Santonja Bruguera comprés la fàbrica. Els dos naixements confirmen que una part de la família vivia en aquest carrer, almenys dos anys abans del que pensàvem.

Portal nou nº 17

 Tot es va aclarir en els capítols matrimonials de l'any 1851 del fill d'en Francisco Santonja Bruguera, on el pare lloga per a un període de 5 anys, una fàbrica al carrer Portal nou nº 17 amb tot el necessari per fer l'ofici de passamaner. El document detalla el següent:

- 17 telers d'una sola peça de vellut ............................................. 68 duros
- 17 reguladors de dits telers ..................................................      68 duros
- Seda per valor de ................................................................       136 duros
- Maquineta de fer canonets ...................................................      16 duros
- Ordidors, trascanadors, i plegadores ....................................      8 duros
- Una màquina de 20 peces de vellut ......................................     400 duros
- Una màquina de 10 peces de vellut .....................................      400 duros
- Una maquina de 24 peces de vellut .....................................      400 duros
- Una maquina de 8 peces de vellut .......................................      600 duros
- Seda per valor de .................................................................      150 duros
- Un taulell ...............................................................................    1 duro i sis rals
- Un armari per guardar seda i genero .....................................    2 duros
- Un escriptori re a la contabilitat de la fàbrica..........................  2 duros
- treball paleta per fer “ jofaina” al segon pis ............................  3 duros
- treball fuster Viñas a la casa i als telers .................................   109 duros
- treball manyà Florit .................................................................  77 duros
- treball vidrier per posar vidres a les claraboyas .....................    113 duros
- treball manyà del c/ palma de sant just tancament portes .....    24 duros
- treball pintor Mercader per pintar despatx ..............................  8 duros
- Peces d'afilar ganivets de vellut ..............................................  15 duros
- Treball paleta Casellachs empedrar..........................................  96 duros
- Francisca Alabert per confecció cortines ................................  13 duros
- Per roba de taula .....................................................................   16 duros
- Josep Oriol Estruch per “tafetà carmesí” ??............................   5 duros i 12 rals
- Per matalassos .........................................................................  76 duros
- Per un tocador de caoba ..........................................................    36 duros
- Per un llit .................................................................................. 32 duros
- Per cadires de caoba ..............................................................    66 duros
- Per la muselina de les cortines ...............................................   23 duros
- Per premses i cilindres?? .........................................................  90 duros
- Sedes tintades “ tallà negro bo i dobla”???.............................   749 duros

 ( van fer el peritatge Jacint Barrau i Josep Fiter )

 Suma total ...............................................................................4000 duros

 El motiu era que el fill, en Francisco de Paula es casava amb la Carme Bassols, i en els seus capítols es feia constar la donació de la maquinària i el material per a una nova fàbrica. Per tant a partir de l'any 1851, en Fco de Paula, seria l'encarregat de dur la nova instal·lació i hi aniria a viure amb la seva dona. Aleshores, com he dit, els Santonja, tenien la botiga i l'obrador al carrer Plateria que portava en funcionament des del 1847.

 Com van poder en només 4 anys de la compra de tot un edifici del carrer Plateria llogar- ne un altre al carrer Portal nou 17? Per entendre com els Santonja havien pogut fer tots aquests moviments junt amb la compra de l'any 1858, cal dir que repassant el context econòmic d'aquells anys, coincideix amb un període de creixement que va començar l'any 1827 , i es va acabar amb la crisis de l'any 1861 deguda a la guerra de secessió nord-americana.

Miquel Playà

Els Santonja i el 1714

Què feien els Santonja i com va afectar a les seves vides la guerra de successió? En quin bàndol van lluitar, en l'Austriacista que defensava les antigues lleis i constitucions catalanes, o bé en el borbònic que representava la supressió d'aquestes, en una visió centralista del que seria el futur estat Espanyol? Va influir en la seva elecció el seu origen francès i la relació que havien mantingut amb el monestir de Ripoll, partidari del Borbó?

Setge de Barcelona 1714

 En l'inici de la guerra de successió l'any 1702 , les quinzenades, un impost que servia per mantenir els soldats de les tropes filipistes, eren cobrades als pagesos que amb prou feines lluitaven per subsistir. La gent senzilla, com els Santonja, estava farta dels conflictes que la corona de Castella tenia amb els seus veïns francesos, i que tant els havien perjudicat des de feia moltes generacions. Ara veien com les dues potències s'aliaven en contra dels seus interessos.

Just a l'inici del conflicte, l'any 1702, a Borredà, es moria en Jaume Santonja Vilageriu. El seu hereu, en Pere Santonja, va haver de llogar terres, molí, i la casa dels Santonja, a Francesc Font, també habitant del mateix poble. Ja sigui per motius econòmics, per haver de marxar a la guerra, o bé per una combinació dels dos factors, es va veure obligat a despendre's temporalment del patrimoni familiar.

 En aquell moment la població menuda, fins i tot els petits propietaris, Borredà inclòs, es van alinear amb la causa Austriacista, sobretot perquè el poble tenia molt mal record dels francesos en tots els conflictes anteriors, principalment en la guerra dels Segadors de l'any 1640.

 Les topades entre els seguidors Borbònics i Austriacistes eren continues i possiblement en una d'aquestes, a l'any 1713, a Prats del Lluçanès, poble defensor de la causa austriacista, va morir en Pere Santonja. Després de la mort de l'hereu, el seu germà Joan va intentar redreçar la malmesa situació familiar, sense gaire èxit, ja que acabada la guerra, a l'any 1718. es va veure obligat a tornar a llogar les terres, el molí, i la casa dels Santonja, a Pere Creixans, habitant de la vila de Borredà.

Fusellers de muntanya

El 4 de març de 1714, poc temps després de la mort d'en Pere, les tropes borbòniques van sortir de Ripoll amb la finalitat d'abastir de provisions la ciutat de Berga, aquestes son aturades momentàniament per 300 pagesos al coll de Palmerola, molt a prop de Borredà. Quan arriben a Borredà troben el poble completament buit, hi passen la nit, i a la matinada següent de camí cap a Berga pateixen un nou atac a càrrec d'un grup de pagesos de Borredà i Vilada, comandats per clergues i capellans. Finalment les tropes castellano franceses  van poder arribar a Berga.

 En aquell moment a la família Santonja els quedaven vius, en Joan de 35 anys ( hereu ), el seu germà petit en Gabriel de 30, i dues germanes, la Maria i l'Anna de 40 anys. L'hereu, es va quedar al poble, una de les germanes va morir, l' altre va marxar de Borredà, i en Gabriel, el meu avantpassat directe, va anar a Oristà, d'on en tenim noticies a partir de l'any 1720.

 La desfeta del país i de la família va ser molt important, haurien de passar una bona colla d'anys per tal de recuperar-se. Van caldre dues generacions per donar el salt a la ciutat de Barcelona, on els Santonja van poder-hi fer arrels.

Miquel Playà Ventura

L'hereu d'Oristà

Fins ara no teníem cap notícia d'un Santonja a Oristà, després de trobar els fills del moliner, Joan Santonja i la seva esposa , la Rosa Solà, al voltants de 1760 a la ciutat de Barcelona ( vegeu article cap a Barcelona) .

No hi havia cap rastre d'un Santonja al poble, d'un l'hereu i continuador de la nissaga treballant al Moli dels Solà, on havien viscut la seva família des de principis del segle XVIII. Creiem que tots els germans, en un moment o bé en un altra, havien decidit marxar a la gran capital, deixant enrere, terres, ramats, i el molí.

 Quan semblava que aquesta història era certa, a l'arxiu de notaris de Barcelona vaig trobar una escriptura del 1797 que va capgirar del tot aquesta idea. En els capítols matrimonials de la Maria Santonja Solà amb en Josep Torras, hi consta un germà seu, en Josep Santonja Solà, moliner d'Oristà, que li fa entrega, en motiu del seu casament, de la quantitat de 40 lliures de moneda Barcelonesa. El document especifica que en Josep es troba absent i que l'esmentada quantitat l'aporta amb el que li van deixar els seus pares, en Joan i la Rosa, en testament. Per tant hi havia un germà a Oristà que com a hereu fa entrega de la dot a la seva germana.

 D'en Josep Santonja Solà no en sabem gairebé res, queda clar que era el continuador, poder l'únic, dels Santonja. No ens consta el seu casament ni si va tindre fills, el cas es que el cognom devia desaparèixer en un moment o en un altre, ja que no se'l pot trobar en l'actualitat.

 Una altra dada molt important que ens aporta el document es que també hi apareix, en Magí Solà, prevere i beneficiat de Santa Maria del Mar, germà de la mare, la Rosa Solà, per tant oncle de la Maria i dels germans Santonja, que també dóna uns diners al futur matrimoni de la Maria i en Josep. 

En l'article “Cap a Barcelona” no queda clar amb quins suports arribaven els germans a la ciutat. És molt difícil imaginar-se que l'Elena , en Gabriel, la mateixa Maria, en Bonaventura i el meu avantpassat directe, en Francesc, arribessin sense un suport que els facilites les coses mínimament.

Es clau el nom d'en Magí Solà, que des de la seva posició a l'església, els pogués ajudar en els primers temps a establir-se. Ara podem afirmar que els Santonja tenen el suport del seu oncle. La xarxa d'ajuda familiar, i sobretot avalats per un representant de l'església, va ser fonamental per a poder prosperar a la gran ciutat.

Miquel Playà Ventura

Els Batlle, de pagesos a perxers

L'enllaç de la Maria Batlle, l'any 1803, amb en Francisco Camprodon Vilà, va donar com a fruit dues de les tres dones que va tenir en Fco Santonja Bruguera, figura cabdal en l'esdevenidor de la família Santonja.

 Però qui eren i a què és dedicaven els avantpassats de la Maria? De fet no en sabíem res del seu orígen, ni quina era la seva història. Vaig pensar que seria interessant investigar-ho per tal de comprendre l'aportació d'aquesta família a la configuració de la Companyia de seders “Francisco Santonja”.

 Fco Batlle Miró, germà de la Maria, vivia al carrer alt de Sant Pere nº 50, tenia en propietat una casa al carrer Carders nº 33, un altra al carrer Mònec nº 21, on sembla que tenia un obrador de Perxer, i finalment dues peçes de terra amb aigua a la Teuleria, a prop del Pont de las Vigues, a l'antic camí d'Horta ( actualment correspodria al carrer Sicilia entre Gran via i Casp).

carrer Alt de Sant Pere nº 50

 En Fco i la Maria procedien d'una nissaga establerta a la ciutat de Barcelona des de principis del segle XVIII, segons la recerca a l'arxiu de notaris de Barcelona. El primer Batlle que vaig trobar es deia Anton Batlle, pagès de Barcelona, mor abans de l'any 1735. Vivia al Barri de Sant Pere, segurament al carrer Carders, a la vora dels Horts de Portal Nou, on des de molt antic els pagesos de la ciutat hi treballaven les seves terres.

carrer Mònec nº 21

Pont de les Bigues a l'antic camí d'Horta

 El primer Batlle que no es va dedicar a l'ofici de pagès va ser el besnét de l'Anton, en Joan Batlle Umbert, mor a l'entorn del 1810. En Joan va trencar una tradició de pagesos per dedicar-se a un ofici, el de perxer, que a finals segle XVIII, a Barcelona donava una perspectiva de futur millor. Al morir sense fills, el continuador d'un petit obrador del carrer Carders nº 33, va ser el seu nebot, en Josep Batlle Roca, pare de la Maria Batlle, esmentada al principi del text. En Josep Batlle va morir l'any 1818, i el seu hereu finalment va ser en Fco Batlle Miró, germà de la Maria Batlle.

Indret on estava finca Carders nº 33

 Les famílies Santonja, Batlle, i Camprodon, es devien conèixer entre elles, malgrat que la ciutat havia crescut molt, la gent de l'ofici es coneixien. Els Santonja van viure al carrer Tapineria fins l'any 1824; els Camprodon, portaven anys residint al carrer de la Boqueria,on feien de velers, i els Batlle, antics pagesos, ara al carrer Carders, tenien uns quants telers de perxer. Les trajectòries de les tres nissagues es creuarien fruit de diversos matrimonis amb en Francisco Santonja Bruguera: 1 er l'any 1824 ( Francisca Camprodon Batlle, 2 on l'any 1835 (Mercedes Camprodon Batlle), i finalment l'any 1852 ( Ana Dominga Batlle).

 Un cop feta, en part, la genealogia dels Batlle, s'obren nous interrogants sobre aquesta família. Encara no està clar si eren originaris de Barcelona, o bé, si com els Santonja i d'altres famílies, procedien de fora de les antigues muralles de la nostra ciutat. No ens queda cap més solució que seguir la recerca fins a resoldre les noves incerteses.


Miquel Playà

La botiga de Via Laietana 2

La foto del 1932 feta pel Pérez de Rozas amb motiu de l'enterrament de l'Amadeu vives, era insuficient per poder veure en la seva totalitat la botiga que els Santonja tenien des dels anys 30 a la Via Laietana nº 45. A l'imatge hi faltava la part de la finca que feia cantonada amb l'actual carrer Tomàs Mieres.

Foto any 1932. Autor: Carlos Pérez de Rozas

Un altre cop gràcies a les xarxes socials ( L'Abans de Via Laietana ) i la Maite Mar en particular, vaig trobar una fotografia de la mateixa finca feta l'any 1930, on es pot veure la part que fa faltava. Si ens fixem en l'edifici que es veu al centre de la fotografia, a la part inferior s'hi pot observar just davant del fanal el local del Santonja que també surt a la foto del 1932. A sobre d'aquest, es pot observar un rètol que posa en lloguer, a la imatge del 1932 ja està llogat, per en Ramon París, agente de cambio y bolsa. A la dreta del local, la perruqueria està igual, i més a la dreta d'aquesta es poden intuir unes obres inacabades, amb una escala recolzada en una pared, segurament del bar Ski, present a la fotografia del 32.

Any 1930. Arxiu Nacional de Catalunya. Autor: Brangulí

El què és important a l'imatge del 1930 d'en Brangulí, és el que apareix a la cantonada de Via Laietana amb el carrer Tomàs Mieres. En aquest lloc hi han dos tendals estesos, i dos més de replegats, tots ells del mateix color i estructura. En total 5 obertures que juntes constituïen la botiga sencera dels Santonja, que no es podia veure de cap manera a la fotografia del 1932.

Foto actual

Repassant l'arxiu familiar he recuperat algunes dades de la botiga de Via Laietana que he resumit per ordre cronològic i que acaben de donar sentit a les dues fotografies dels anys 30.

 1931
Enric Santonja Bassols lloga un local al Carrer Via Laietana nº 45 propietat de Don Arturo Suqué i Teresa Anguera, la seva esposa. El preu era de 19.800 ptes l'any.
 1935
Els amos del local tenda de Via Laietana nº 45 posen una demanda de desnonament per falta de pagament. Al final no s'executa.
 1939
El 14 de juliol, l'Enric Santonja i Bassols i la Teresa Anguera arriben a un acord per pagar el deute pendent pel lloguers de la tenda de Via Laietana. Aquest deute puja la quantitat de 40.000 ptes es pagarà de la següent manera : 6.500 ptes inicials i 500 ptes mensuals fins cobrir la quantitat total. També arriben a l'acord de reduir l'espai a canvi d'una reducció de l'import del lloguer ( no sabem amb quins espais es van quedar )
 1944
 El 21 del mes de gener es mor l'Enric Santonja Bassols. En el seu testament figura la tenda del carrer Via Laietana nº 45. El seu fill segurament va rescindir el contracte de lloguer degut als nombrosos deutes que havia d'afrontar.


Miquel Playà Ventura

La botiga del carrer de la Bòria

Carrer de la Bòria nº 3 i 5

El seu pare es va morir en una epidèmia a l'any 1823 a la casa del carrer Tapineria nº10 que feia xamfrà amb el carrer d'en Vidal. En Francesc va haver de fer-se càrrec dels seus germans i també de la seva mare. De totes maneres no va trigar gaire en casar-se amb la Francisca Camprodon, l'any 1824. No sabem si es van quedar a la mateixa casa, que també era obrador, o bé van marxar a un altre lloc de la ciutat. El més probable és que el nou matrimoni no es mogués esperant una altra ubicació. L' any 1832 la Francisca va morir després de donar a llum el seu primer fill. El vidu va tornar a casar-se tres anys més tard amb una germana de la primera dona, la Mercedes, i es van traslladar al carrer de la Boria nº 5. En aquell moment el seu germà Josep, que era metge, tenia consulta al carrer Mercaders nº 24; la seva tia Elena tenia casa, al carrer Carders nº 4, on el seu marit, en Gabriel Manent, feia de sabater; i l'oncle Bonaventura, germà del seu pare, vivia i treballava a l' obrador de sastre al carrer d'en Ripoll nº 27.

 Fons documentals ens confirmen que en Fco i la Mercedes van anar a viure al carrer de Bòria, cantonada amb Arc de Filateres, l'any 1835, on van ocupar el 1er pis i el local que els servia de tenda, i s'hi van estar fins l'any 1847. En aquest període el matrimoni amb els seus fills van ser espectadors i també patidors dels esdeveniments polític-socials. Sobretot dels enfrontaments dels lliberals amb els absolutistes provocats per la falta de descendència masculina del monarca espanyol Ferran VII. Els partidaris de la filla, Isabel II com a successora del Rei, els lliberals, es van barallar amb els seguidors de Carles Maria Isidre, germà d'en Ferran, de caire conservador, en una sèrie de guerres civils que confrontaven dues maneres d'entendre el país. Al mateix 1835 es va viure la crema de convents que va canviar la fesomia de la ciutat al deixar moltes solars buits, l'any 1842 el general Espartero va bombardejar Barcelona des de Montjuïc, en un atac que els barcelonins recordarien durant molts anys. Les bombes devien caure molt aprop de la casa dels Santonja que no sabem si en van resultar afectats. En resum l'estada en el carrer Bòria va ser tot menys tranquil·la, però coneixent el personatge les circumstàncies exteriors no el devien afectar de manera exagerada.

La fotografia que us presentem la vaig trobar per casualitat remenant per Facebook, concretament a l'Abans de Via Laietana és on va aparèixer aquest tresor. No hem trobat, malgrat l'ajuda de la Maite Mar, responsable de la pàgina, la data i l'autor, però segur què és molt posterior al 1847, any en el que els Santonja van marxar al carrer Plateria nº 28-30. Com es pot veure en la part inferior la botiga agafa el nº 3 i el 5 (en canvi als quarterons de Garriga i Roca de l'any 1860 la finca 3 i 5 apareixen separades) la qual cosa ens situa la imatge uns anys més enllà . Per tant la botiga dels Santonja era més petita i una reforma posterior, no sabem de quin any, va unificar les dues finques i va donar com a resultat el que podem veure.

L'objectiu de la fotografia era immortalitzar el gremi de Calderers, que apareix a la part superior, abans del seu trasllat amb motiu de la reforma de la Via Laietana. A sota apareix la tenda de merceria i novetats amb el nom de germans Santamaria que vindria a ocupar l'espai de l'antiga botiga llogada per en Francisco Santonja i Bruguera una bona colla d'anys abans . Una sort poder accedir a aquest document gràfic, un cop més gràcies a les xarxes socials. Ara sabem una mica més de la vida dels nostres avantpassats i de la història de la nostra ciutat.

 Miquel Playà