Què va passar l'any 1935? El presagi d'una davallada que portaria a la família Santonja a tancar un negoci amb 150 anys d'història a la ciutat de Barcelona. Quedava lluny el 1785 quan en Bonaventura Santonja i en Francesc Santonja Solà iniciaven una aventura en el ram del tèxtil, un com a sastre i l'altre com a galoner a l'obrador del carrer Ripoll i més endavant al carrer Tapineria. Què va passar l'any 35 perquè tants esforços no donessin els fruits esperats. Faltava un any per començar la guerra civil i el clima en aquells moments no era gens bo per l'economia del país. Al front de la companyia estava l' Enric Santonja Bassols i els primers símptomes de crisis començaven a aparèixer. Damunt la taula de l'Enric tenia una demanda per impagament del local que havia llogat al carrer Via Laietana feia 4 anys amb la finalitat de vendre els productes de la fàbrica del Carrer Cortines. Per fer-li front va demanar 75.000 ptes al banc hipotecari d'Espanya i va hipotecar la fàbrica. Aquest contratemps que per si sol no hauria tingut més importància, aniria acompanyat d'un altre dificultat encara més gran: el començament de la guerra civil espanyola.
L'any
1936 va ser un any molt desgraciat per la família Santonja i pel
nostre país. El
22 d'agost a les 6,30 de la tarda va ser assassinat, en Miquel
Ventura Surinyac, gendre de l'Enric, al Passeig de Sant Gervasi,
davant de l'hotel de la Rotonda. Posteriorment la CNT va incautar el negoci i col·lectivitzava fàbrica, perden la família tot el
control de la mateixa, malgrat que, segons els documents trobats,
l'Enric el van deixar de caixer, però sense veu ni vot en la presa
de decisions fonamentals.
Els
tres anys de conflicte van significar per l'empresa un cop massa dur
i la postguerra va ser molt pitjor. La caiguda de la demanda
interior i l'escassedat de matèria prima per fer funcionar els
telers van ser dos factors molt negatius. Alhora, els deutes de
l'any 35, interromputs per la guerra, van aparèixer una altra
vegada, i la reclamació de les pèrdues degudes al conflicte no
obtenien cap resposta per part de les autoritats franquistes. A tot
això cal afegir que a l'any 1941 va morir la dona de l'Enric, la Mª
Assumpció Planells i tres anys més tard el mateix Enric Santonja
Bassols.
El
successor de la Cia va ser el fill gran del matrimoni Santonja i
Planells, l'Enric Santonja Planells, que com deia la meva àvia no
estava preparat per al repte de refundar el negoci. L'Enric havia
crescut com un nen de casa bien i en el moment de màximes
dificultats no va saber assumir responsabilitats. Així que un cop
mort el seu pare, amb les seves germanes com a espectadores, va anar
desmuntant mica en mica la feina de tantes generacions. L'any 1944 i
45 es va dedicar a pagar deutes antics a diferents proveïdors:
Tecla Sala hilados y torcidos de Algodón, Manuel Ferrer BALAUX
sucesor de J Tarascó Riera (fundada l'any 1831 a la Plaça de Sant
Pere nº 3), paga 7.214 ptes a Elias Serraviñals, montador de telers
i maquinària (carrer St Pere Mitjà nº 67), a Emilio Villaronga de
la fàbrica de Passamaneria, cintes i cordons del carrer Nàpols nº
268, un deute de 541 ptes i per últim paga 485 ptes a Manufacturas
Borràs, S.A.
L'any
1950 va demanar a l'arquitecte Joaquin Porqueras una valoració i
avaluació de l'estat de les fàbriques i cases de Portal Nou. El
preu de tot el conjunt era de 1.042.800 ptes. En el document es deia
que la fàbrica de Naipes ocupava la planta baixa i el primer pis, i
que la fàbrica de cintes, la resta de pisos superiors. També
s'esmentava que un local de Portal Nou era ocupat per una fàbrica
de cutxilles (Massons) i l'altra per una fàbrica de licors ( Lassurt
). La intenció de tot plegat era demanar a les autoritats
franquistes la restitució dels béns pels perjudicis causats durant
la guerra civil. El resultat de la demanda va ser un fracàs, no van
veure ni un duro.
La
fi de la Companyia "Fco Santonja e hijos" cada cop estava
més a prop, fins que l'any 1954 , l'Enric Santonja Planells, amb el
consentiment de les seves germanes, va vendre la meitat de les
fàbriques i les cases de Portal Nou, també la casa-torre del
passatge Forasté construïda als anys 20 del segle XX. Amb el capital obtingut l'hereu dels Santonja va marxar a Xile on sembla
que va instal.lar- s'hi sense gaire èxit. La signatura de venda va
posar fi a 170 anys d'activitat en el ram de la seda a Barcelona.
La
història de la companyia Santonja com la de tantes petites i
mitjanes empreses, avui desaparegudes del nostre país, ens desvetlla
molts interrogants del procés de desenvol.lupament del secor seder
que va del segle XVIII al XX.
Autor:
Miquel Playà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada